dimarts, 5 de juny de 2007

Come A Long Way

El vaig veure, a finals dels noranta, a la Plaça del Rei. Si la memòria no em falla, els meus plats forts del dia, en aquell BAM, eren ell i els Songs:Ohia de Jason Molina. Corria 1998. D'ell, me n'havien parlat com a un bon percussionista. També que era americà i que feia un any que s'havia instal·lat Catalunya, a Cardona, tot seguint les arrels familiars. De l'estada a Cardona, n'havia sortit un disc: 36 Weeks (1998).
Com feia sovint en aquella època, vaig passar pel carrer dels Tallers per a fer-me'n amb una còpia. La crítica —amant de les comparacions— li va trobar a les butxaques una mica de Ben Harper; una mica de Jeff Buckley. Per mi, hi havia molt de folk americà i una toc de Keziah Jones a la veu. A aquell disc el seguiren Battleship (1999) i Happy Nothing (2002). Tot tres excel·lents. Després, li vaig perdre la pista.

Paul va néixer a Rochester, Minnesota, on el seu pare treballava a la clínica Mayo. Als deu anys, va marxar amb la família a Nova York, per la feina del pare, ara a l'hospital Mount Sinai. A Nova York, hi va aprendre percussió de fonts llatines. Als disset anys, marxà a viure a Colorado i, més tard a Arizona i a Nou Mèxic. En aquells anys, va recórrer els Estats Units amb furgoneta i va tenir diverses feines, entre les quals una escola de percussió i dansa africana que va muntar a Michigan. Finalment, es va establir a Nova York, on va començar a tocar la guitarra i la bateria amb diferents grups de la ciutat i va intervenir en diversos enregistraments com a percussionista d'estudi. Fins al 1997, en què marxà a Catalunya.

Fa poc que li he recuperat la pista. Encara no l'he pogut tornar a veure en directe, tot i que ha tocat a l'Irving Plaza, al Galapagos (encara a Williamsburg) i a la Cakeshop de Ludlow: la meva base downtown. Des de 2005, toca amb una banda de Brooklyn, Proton Proton. Diuen que van començar en una dark, carpet-lined room on the mediterranean coast. Són Paul Fuster (veu, guitarra i piano de joguina galàctic), Aron Sanchez (gaix; gass, en anglès, una mena de fusió entre guitarra i baix); els havia acompanyat Jarrod Ruby, a la bateria. Han editat un parell d'EP i sonen així.

Per cert, el seu pare és el cardiòleg Valentí Fuster.

(foto: Proton Proton at the Irving Plaza, Jena C)

8 comentaris:

  1. Quin un en Paul,
    jo també li havia perdut la pista!
    Tinc els seus 3 discos i la veritat és que em quedo amb els dos primers, el tercer no m'ha enganxat mai, el noto massa "net", els altres dos són més bruts, més naturals, com és ell. A veure si torna per Catalunya i el puc veure en directe una altra vegada.
    Songs:Ohia també m'agraden però em quedo amb Bonnie Prince Billy.
    Salut

    ResponSuprimeix
  2. Tots els descendents de catalans a Nova-York són músics. I en Cuyàs, va tenir decendència novaiorquesa? o era solter. Mila

    ResponSuprimeix
  3. Bon treball de recerca! Fa poc també vaig estar buscant què feia aquest home, no trobava res... m'agrada la rudesa del seu so.
    He estat mirant l'agenda de concerts del grup, està força desactualitzada... seran difícils de seguir, em temo...

    ResponSuprimeix
  4. Prova als llocs habituals: Galapagos de Williamsburg, Cakeshop i Pianos de Ludlow St a LES, i segur que en alguna altre tuguri de BRKLYN. Si te n'assabentes, ja diràs.

    ResponSuprimeix
  5. jo també n'era una gran fan!
    vaig tenir la sort de veure'l vàries vegades, una d'elles a la Cava de Vic, un lloc molt especial, rotllo aforament petit.
    O sigui que va tornar a Nova York.....!

    ResponSuprimeix
  6. Jo crec que va i ve, però li ho hauríem de demanar a ell.

    ResponSuprimeix
  7. I ara no queda més remei que cercar discs!
    Tan bona recomanació condemna!

    ResponSuprimeix
  8. A mi m'encantava en Paul. Fireball, extraordinària. Molt bona la pàgina. Et convidem a passar pel nostre raconet. www.enmigdelcami.blogspot.com

    ResponSuprimeix