dijous, 21 de juny del 2007

Fordham Rd

68 ST

Encara em queden disset parades de metro per arribar a casa, és més enllà de la mitjanit i estic assegut en un banc d'una estació del Bronx, d'aquestes elevades per sota les quals, al carrer, hi passen cotxes amb música vallenato a tot drap. Ja duc dos trens a l'altre sentit i, encara, cap ni un disposat a baixar-me a Manhattan. Tot i això, penso en la sort que és que el transport públic de la gran metròpoli funcioni les vint-i-quatre hores i, en aquest precís instant, uns quants metres per sota, torna a passar un altre cotxe del qual se n'escapen sons llatins per unes finestres abaixades perquè ja és estiu. I l'andana que es va omplint, encara que és ben tard, i finalment arriba el metro, s'obren les portes i hi pujo, i tothom del vagó, com tothom a l'andana, té una tonalitat de pell un xic més torrada que la meva. I el rellotge marca quarts de dues i el subway discorre elevat encara unes quantes estacions més, en aquest Manhattan-bound 4 train on se sent parlar cubà i també aquest spanglish tan deliciós, però sobretot divertit i sorprenent per al no iniciat. Set estacions més tard, passo a l'alçada del Yankee Stadium, el tren ja s'ha ficat sota terra i soc a punt de creuar la frontera entre el Bronx i Manhattan, allà on de l'illa dels molts turons en diuen El Barrio. Set estacions més i seré a casa. A aquestes hores (dos quarts i cinc de dues), hi ha una vintena de passatgers al vagó. Alguns xerren animadament (el grup d'spanglish-parlants), d'altres, a títol individual, escolten música a través dels omnipresents auriculars de color blanc, i encara n'hi ha d'altres que fan una becaina, tot i (aprofitant) la sacsejada del tren. Sempre m'he meravellat de la facilitat que té l'espècie dormilega-del-metro per a despertar-se a l'instant just per tal de no passar-se de parada. Un dels passatgers duu una americana, impecablement planxada, i la desa amb un penja-robes a la barra agafamans. El metro s'atura, s'obren les portes, disset estacions més tard, baixo del vagó.

8 comentaris:

  1. Bon post Miq!
    Més que un post és l'ambient. "Ballenato"... és la primera vegada que sento aquesta paraula per referir-se a una "música"(?).
    Crec que un dia hauries de fer un post sobre el preu dels pisos de lloguer a Mannhattan. Avisa'm.

    ResponElimina
  2. hola jaqme,

    Per si t'interessa aquí tens més informació d'aquesta música d'origen colombià:

    Wikipedia: Vallenato

    ResponElimina
  3. bo! la quantitat d'hores que passem al metro els que vivim lluny! tot un món.

    ResponElimina
  4. M'encanten les teves històries. M'hagués agradat viure a Nova York, suposo que estàs realitzant el somni de molta gent.
    +
    t'he de dir que t'he posat a la secció "flipo mandarines amb" de la meva pàgina.

    ResponElimina
  5. Ep Roi,

    moltes gràcies pel teu comentari i per incloure La Llumenera en aquesta secció tan cítrica ;-)

    ResponElimina
  6. Veus que bé que va que t'abandonem al mig del Hard Bronx? Mira quin post més maco que n'has tret!

    ResponElimina
  7. Com deia el meu pare, "què bé viviu!"
    I com diu un altre, "que cabrons!"

    ResponElimina
  8. En disset parades de metro es pot construïr una història sencera...

    ResponElimina