Cine Latino

Porto la passió pel cinema a la sang. Deu ser per les històries que he sentit a casa, des de ben petit, d'una Barcelona que va existir. Una Barcelona que, tot i tombar les muralles i haver construït un Eixample, continuava tenint el port i la Ronda (i no precisament la de Dalt) com a límits. Una Barcelona de tangos i sarsueles, de pensions de mala mort, combats de boxa, i mariners americans arribats a port. Una Barcelona de Poble Sec i de Paral·lel, de l'Exposició, de la Rambla i d'un barri Xino —el Distrito Quinto—, que encara no havia estat rebatejat com a Raval i esventrat; i que va desaparèixer del tot amb uns jocs olímpics que li van clavar la darrera estocada.

Una Barcelona que passava la foscor del règim com podia, i que s'abocava a l'exterior a través d'unes finestres —les pantalles del cinema— que omplien la vida de la gent d'indis i diligències: al Can Pistoles de la Rambla de Canaletes. O d'històries d'amor amb títols modificats per art de màgia (i de la creativitat del programador), que donaven pas a d'altres històries d'amor, aquestes ben reals: al Cine Latino del costat de l'Arc del Teatre.

Una Barcelona oblidada, que no trobareu entre les pàgines de cap catedral (o església) del mar, ni en l'ombra de cap vent, per molt que pareu l'orella. Perquè ni des d'una capital de la costa oest americana, ni amb un diploma, encara calent, d'un curset d'escriptura sota el braç —negre inclòs— s'escriu de forma creïble d'una Barcelona com aquella, de debò. Una Barcelona que avui ha tornat a existir en mi, quan he vist que a la ciutat de línies verticals encara pinten els cartells de cinema a mà.