diumenge, 15 de juliol del 2007

Cine Latino

No Faces

Porto la passió pel cinema a la sang. Deu ser per les històries que he sentit a casa, des de ben petit, d'una Barcelona que va existir. Una Barcelona que, tot i tombar les muralles i haver construït un Eixample, continuava tenint el port i la Ronda (i no precisament la de Dalt) com a límits. Una Barcelona de tangos i sarsueles, de pensions de mala mort, combats de boxa, i mariners americans arribats a port. Una Barcelona de Poble Sec i de Paral·lel, de l'Exposició, de la Rambla i d'un barri Xino —el Distrito Quinto—, que encara no havia estat rebatejat com a Raval i esventrat; i que va desaparèixer del tot amb uns jocs olímpics que li van clavar la darrera estocada.

Una Barcelona que passava la foscor del règim com podia, i que s'abocava a l'exterior a través d'unes finestres —les pantalles del cinema— que omplien la vida de la gent d'indis i diligències: al Can Pistoles de la Rambla de Canaletes. O d'històries d'amor amb títols modificats per art de màgia (i de la creativitat del programador), que donaven pas a d'altres històries d'amor, aquestes ben reals: al Cine Latino del costat de l'Arc del Teatre.

Una Barcelona oblidada, que no trobareu entre les pàgines de cap catedral (o església) del mar, ni en l'ombra de cap vent, per molt que pareu l'orella. Perquè ni des d'una capital de la costa oest americana, ni amb un diploma, encara calent, d'un curset d'escriptura sota el braç —negre inclòs— s'escriu de forma creïble d'una Barcelona com aquella, de debò. Una Barcelona que avui ha tornat a existir en mi, quan he vist que a la ciutat de línies verticals encara pinten els cartells de cinema a mà.

9 comentaris:

  1. Llumenaire, avui m'has emocionat traslladant-me a la meva infantesa, amb sessions de cinema (prínceps valents, presoners de Zenda i Charlots), entrepans de truita i pipes), les cartelleres d'en Fernandu i el meu estimat Latino (a recer del "Principal Palace"), un vell cinema que va tancar poc després d'haver nascut tu i que només coneixes de referència.

    ResponElimina
  2. Punt u. Aquest miq escriu de puta mare. (A més sembla que hi hagi viscut tota la vida, a NY.)

    Punt dos. Aquest bloc és collonudíssim (nom, disseny, escrits, fotos...).

    Punt tres. ¿Ha publicat re aquest miq? ¿Publicarà re?

    Punt quatre. Proposo que escampem lo bloc entre amics, coneguts i saludats.

    (Punt cinc. A mi també m'apassiona'l cinema. El cartell a mig fer, fantàstic--¡sisplau, jo el vull per a la meua col·lecció!)

    Una abraçada des de la Masó.

    ResponElimina
  3. Marcel,

    Ostres!
    Comentaris com aquest animen el dia de qualsevol! Moltes gràcies.
    Responent al teu punt 3: publicar, publicar...el que es diu publicar...alguna cosa hem publicat, però res que s'assembli al format llibresc o que tingui certs tocs literaris. Tot molt tècnic de moment. Però no ho descarto.

    El cartell a mig fer, el vaig pescar des de dins d'un cotxe, gràcies a la perícia de la conductora, que a banda d'estar pendent del trànsit de Nova York, encara té temps per adonar-se de coses com aquesta.

    Us heu fixat que hi ha un home enfilat que el pinta.

    Te'l pots quedar per a la teva col·lecció de cartells.

    Una abraçada des de Nova York.

    ResponElimina
  4. una vegada més, un post genial.
    estic d'acord amb en Marcel!

    he flipat mandarines amb això del cartell pintat a mà, mai de la vida ho hagués dit que ho pintaven! bestial! què en deuen fer després?

    ResponElimina
  5. Hi pinten a sobre, tot de blanc. I a sobre el blanc en pinten un altre. Fixeu-vos que a sota hi ha "les restes" d'una altre film infumable amb Robbin Williams (inclòs) que aquí es va dir Licence to Wed.

    ResponElimina
  6. jo tambe ho he vist!!!!!!!!!!!!!!1 es rar eh???????????

    ResponElimina
  7. El mateix cartell???

    Potser tenien poc personal i el pobre home allà dalt enfilat s'hi ha passat tot el cap de setmana per acabar amb na Catalina Z Jones.

    ResponElimina
  8. En la cantonada de Houston amb Broadway tambe hi ha un parell de murals gegants pintats a ma, i prop de Penn station tambe, no fa massa hi havia un de Madonna vestida de H&M poc afavorida. Ja veus, sembla que hi ha feina pels pintors de murals a aquesta ciutat...

    ResponElimina
  9. Aquests dies per aquí La Vanguardia està publicant una sèrie d'en Permanyer on el fill Balañá explica batalletes de son pare.

    L'estil és lamentable, però t'agradaria.

    Marcel, "Stay tuned" que la llumenera potser ben aviat ens n'explica una de grossa en això de "publicar" ;-)

    ResponElimina