dissabte, 7 de juliol de 2007

Just SiCKO

És difícil parlar del nou documental de Michael Moore, Sicko, en el qual el director de Roger & Me, Bowling for Columbine i Fahrenheit 9/11 retrata el sistema sanitari dels Estats Units. Ho és perquè actualment sembla que està de moda acarnissar-se amb el de Michigan: què si és poc acurat amb els fets que relata, que els seus films són plens de demagògia, que en comptes de documentals fa pamflets propagandístics, que satiritza allò del qual no se'n pot fer broma, i un llarg etcètera. ¿Tan abominable és ficar el dit a la llaga del neoconservadorisme imperant, i denunciar la deslocalització de General Motors a Flint, Michigan, la venda indiscriminada d'armes, els lobbies armamentístics i les seves conseqüències, o les fal·làcies del 9/11 i de la guerra d'Iraq, i fer-ho amb un llenguatge planer i cinematogràficament atractiu per a arribar al màxim nombre de gent? Què us sembla si fem servir el mateix raser per a jutjar la maquinària propagandística de les grans corporacions?

És difícil parlar-ne, i més tenint en compte, que molts dels lectors de La Llumenera a l'altra banda de l'Atlàntic encara no l'han vist, i no és qüestió d'espatllar-los l'excursió al cinema o al top mantra. És per això, que no entraré a relatar cap dels casos concrets que narra el documental, tot ells reals i TOTS ben esfereïdors, encara que puguin semblar de mentida a algú que visqui en un país amb un sistema de salut públic. Moore repassa els abusos —per dir-ne d'alguna manera— que pateixen aquells que estan coberts pel sistema, és a dir la majoria, amb la intenció de posar en evidència que alguna cosa falla; i compara el sistema americà amb els de Canadà, França o la Gran Bretanya. Moore filma amb un objectiu: no es limita a ser un simple espectador d'uns fets, hi interactua, i cerca despertar una reacció concreta a l'espectador. És això il·lícit? És, si més no, la seva opció.

Sicko és un documental amb una narració i un muntatge àgils, tot i les gairebé dues hores de metratge. Moore gasta un llenguatge cinematogràfic contundent, ben allunyat del preciosisme i de l'art-i-assaig europeus. En podríem dir, fins i tot, que fa documentals pel broc gros; però potser aquesta és la millor manera d'arribar als seus conciutadans. No ho sé. I més si considerem que a la sala érem set o vuit espectadors: quatre dels quals europeus. Però els fets són els fets; i després de veure Sicko, surts amb la impressió que als americans fa anys que els estan prenent el pèl i, sobretot i el que és més greu, la cartera.

12 comentaris:

  1. promet ser entretinguda!per dir-ho d´alguna forma^^

    i això q la nostra es dolenta...

    ResponSuprimeix
  2. ara estic fent unes imags infantils per frança i ilustrant el conte d´un escritor a veure si tenim sort^^ i tallarem q podria allargarme molt XD

    ResponSuprimeix
  3. ...quan vegis la peli, la nostra sanitat et semblarà boníssima.
    I no és un problema de la qualitat de la sanitat ni dels metges, que aquí n'hi ha de molt bons i tenen molts mitjans. El problema són els intermediaris, i que un DRET fonamental l'hagin convertit en un NEGOCI, o més aviat un ROBATORI, perquè no t'acaben donant el servei pel qual has pagat!

    ResponSuprimeix
  4. això de posar el dit a la llaga és un exercici que els espanyols/catalans/etc hauríem de fer més sovint crec.. i si, disparar a Michael Moore és en l'actualitat un esport nacional!

    ResponSuprimeix
  5. M´agrada molt com dius les coses!

    Com ja vaig dir, no puc evitar el schadenfreude. I crec que m´agraden les películes del Moore una mica per això... Si fos americà em sembla que em deprimiria o em casaria amb un ciutadà canadenc! :)


    Ah! i gràcies per la felicitació. Intento portar els 29 amb tot el glamour del que sóc capaç...

    ResponSuprimeix
  6. Jo encara no he vist el documental, però si és com els anteriors, segur que són colpidors.

    De fet, això és tant mèrit del propi problema com de la seva habilitat com a director.

    Cóm podem saber on és la veritat, doncs?

    Sembla ser que compara també la sanitat americana amb la de Cuba... i si és així, em sembla un joc perillós.

    Jo un cop vaig fer-me un trau al cap a Provo (Utah) i em van portar al metge i em van possar punts al cap... amb anestesia local!
    M'havia fet molts traus al cap abans (si, ja sé el que sembla...) i a Catalunya mai m'havien possat anestesia. Sempre a pel...

    I després d'atendre'm perfectament, em van demanar d'on era i ensenyant simplement el passaport ja va ser suficient.

    Em va semblar un sistema millor que el cubà, a part de la llibertat d'opinió, d'associació, d'educació... o qualsevol altre llibertat individual o col·lectiva.

    Entenc que la sanitat és important, però no ho és pas també l'alimentació?

    Pq unes necessitats bàsiques han d'estar gestionades per buròcrates i altres ens "permeten" gestionar-les per nosaltres mateixos?

    Tot plegat em sembla una forma d'afeblir-nos com a individus al declarar-nos necessitats dels cuidats del papa-estat.

    Enteneu-me, no dic que hagem de desballestar el sistema de sanitat públic... però sacralitzar-lo crec que ens fa esclaus de l'elit dirigent.

    ResponSuprimeix
  7. (quan abans dic que ensenyant el passaport ja va ser suficient em refereixo a que ja no vaig haver de pagar ni res...)

    ResponSuprimeix
  8. El problema de cap on ha anat el sistema d'aquí és que et poden deixar morir en una cantonada (negar-te l'assistència) o deixar-te a la bancarrota després d'anys d'haver estat pagant religiosament totes les quotes. Imagina els que no es poden permetre una assegurança mèdica, o els que si que se la poden permetre, però els la deneguen perquè són massa prims, massa grassos... I això, en el meu llenguatge, es diu simplement ESTAFA. Per molt que facin ús de la llei per a cobrir-se les espatlles.

    I l'excursió a Cuba... no deixa de ser anecdòtica al costat de les històries que explica sobre els Estats Units.

    ResponSuprimeix
  9. Vista la versió piratejada que corre per Internet -i d'una qualitat excepcional i amb subtítols espanyols, val a dir-ho- haig de dir que em sembla la millor peli de Michael Moore.

    Bàsicament perquè abandona el pamflet incendiari in crescendo que eren les seves dues últimes pelis i aquí tracta un tema més normal, més social, des d'un punt de vista més humà, menys encès.

    Ell també és menys protagonista, en aquesta, cosa que també s'agraeix, i en canvi deixa que els fets parlin per si sols.

    La visita a França és especialment memorable, i la de Cuba ja ni en parlem.

    Vist des del punt de vista europeu, és un film que et reconcilia amb la teva pròpia sanitat.

    De ben segur que, com argumenten els crítics, Michael Moore ha triat els casos més bèsties per explicar-los al film, però és el mateix fet que existeixin aquests casos d'ESTAFA, com bé deies (20.000 en rep el tio per email en 2 dies), el què hauria de fer preocupar a la societat.

    La part més paradigmàtica del film, per mi, és quan els lobbys fan campanya comparant una sanitat pública amb una diabòlica estratègia comunista.

    Te n'adones de fins a quin punt els és fàcil sumir el país en la paranoia. A Espanya tenim fantasmes d'aquesta mena? ...

    Per últim, increïble això que al Regne Unit et paguin els taxis.

    ResponSuprimeix
  10. Albert,

    Subscric 100% el teu comentari. A mi també em sembla el Moore més bo, i els fets que relata són tan surrealistes que parlen per si sols i no cal que ell hi afegeixi massa de la seva banda.

    ResponSuprimeix
  11. Ei, que m'hi explaiaria massa, però només un detall.

    El Servei Català de Salut també paga els taxis en segons quins casos, per exemple el de les persones que van a fer diàlisi com ma mare.

    Això sí, quatre mesos tard :-) però el sistema (és a dir, nosaltres) ho cobreix.

    Va, la darrera. Odalric, fa 3 anys vaig tenir un accident de cotxe a Boston. Em podria haver matat però al final no va ser greu. Set hores esperant a urgències, i després "d'ensenyar el passaport" (DNI) encara dec més de 3.000 dòlars per ocupar els boxs d'atenció i les radiografies.

    ResponSuprimeix
  12. Defak,
    espero que de veritat l'accident no fos important.

    Em sembla curiós que la sanitat a Utah, estat Republicà, sigui més àgil, barata i amable que a Massachusetts, estat Democrata...

    El que cal saber, per comparar entre Catalunya i Massachusetts (o els EEUU en general, clar) és si els 3.000€ circumstancials a l'accident sumem més o menys al que un ciutadà americà s'havia estalviat en la seva vida laboral prèvia.

    Vull dir, que si un americà no havia pagat impostos per tenir seguretat social i amb aquest estalvi havia invertit en una assegurança privada i en un fons d'inversió, si la part coberta per l'assegurança i la part revaloritzada per l'inversió superen els 3.000€, potser l'escenari no és tan negatiu, no?

    Ja sé que això és la teoria, però crec que deu funcionar en la majoria de la població americana pq si no ja sabeu que aquest tema seria políticament més important (tot i que crec que serà un punt estrella en les properes eleccions).
    Sobre tot crec que promociona la responsabilitat individual.

    Amb tot això el que vull dir és que jo com a persona no entenc pq he de sentir-me incapacitat per resoldre la meva vida en aquest aspecte concret i sí que ho he de fer amb altres aspectes també importants i/o vitals.

    ResponSuprimeix