Lloança segona: "Si els dits fossin xilòfons"

Dins del paquet hi ha música. De fet és com una caixa de música que conté els sons de l'altra banda del món. Com deia ahir, gairebé tot encàrrecs, perquè m'agrada estar al cas del que es cou a casa. Dins de la caixa hi ha el nou disc d'un dels projectes més interessants que ha donat Catalunya als darrers temps: Mazoni, el grup de l'ex-Holland Park Jaume Pla, que el 2004 va començar a caminar amb 7 songs for a sleepless night (Bankrobber, 2004). L'any passat Mazoni va destapar la caixa dels trons amb una contundent Esgarrapada (Bankrobber, 2006), que contenia meravelles com Perduts en la boira i l'efectiva No tinc temps, i aquest any ens regala Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007). Des de la primera nota de El riu, el disc et captura i no et deixa fins a la cançó que el tanca Blanca és la neu, negre el fons del pou. Deu temes que confirmen el de la Bisbal com un dels compositors més originals del panorama musical del nostre país. Folk, electrònica, funk, pop, tocs de bossa nova, i molt rock es barregen en una proposta que beu de sons cent per cent americans i en la qual —si li examinem les costures de ben aprop— podem trobar-hi reminiscències del californià Beck. Si m'hagués de quedar amb dos talls, aquests serien l'experimental Llampec/Ull de vellut i el tema que clou el disc Blanca és la neu..., punts àlgids d'un disc excel·lent i imprescindible que també conté una versió marciana del Maggie's Farm de Bob Dylan, que amb el nom de La granja de la Paula ens convida a ballar amb coreografia final inclosa. Sinó, vegeu-ne aquesta actuació al Jamboree o el videoclip de la cançó, realitzat per Raúl Cuevas.
No hi penso tornar tant si neva com si plou...