May I see your ID, please?

La nit a Nova York, com a qualsevol altra ciutat d'una certa entitat, és variada. Cadascú pot trobar-hi el seu espai. Sortir a sopar fora no suposa pas cap problema a la capital mundial de l'esmorzar, dinar, berenar i sopar (i ressopar) fora. Després unes copes, xerrar tranquil·lament o ballar fins a quarts de quinze o fins a que la ciutat se'n vagi a dormir; que això de the city that never sleeps (actualment) és una fal·làcia. Tot i que la nit és variada i tothom hi troba el seu ambient —ni que sigui el del sofà de casa— hi ha una cosa que tots els locals nocturns on se serveixen begudes alcohòliques comparteixen: l'aplicació estricta, al peu de la lletra, de la llei. Aquí no hi beu ningú que no tingui els vint-i-un anys fets! I són implacables. Tant, que ja pot ser que en tinguis seixanta-set i una bona tofa de cabells blancs, que a l'entrada d'un bar, pub, club o similar et demanaran indubtablement l'ai-dí (ID); és a dir, el document d'identitat per a comprovar-te l'edat. A tal efecte, hi ha porters que duen, fins i tot, una maquineta penjada del coll que serveix per escanejar el codi de barres de les State IDs. I als concerts, a aquells als quals hi poden entrar els menors de vint-i-ú, si vols fer-hi una cervesa, caldrà que passis per caixa i que et marquin com al bestiar amb un braçalet segellat amb cola d'impacte; d'aquells que, tan bon punt te l'han col·locat, ja tens ganes de desfer-te'n. Digueu-me claustrofòbic. Tot i això, no hi ha res com sortir de copes a Nova York per a rejovenir-te de cop cada vegada que et demanen la documentació.