dimarts, 10 de juliol de 2007

A veure qui la fa més grossa!

Chrysler Building

La seva figura estilitzada i delicada, que sobresurt a l'skyline de la ciutat de línies verticals, sempre m'ha agradat. No em canso mai d'observar-lo. És tan fàcil com aixecar els ulls de la pantalla de l'ordinador o de la taula de treball i, a través de la finestra, clavar la mirada a l'horitzó. Sempre l'he preferit a l'imponent Empire State Building; i no sóc l'únic.

El Chrysler Building és fill d'un època, fill d'una cursa per veure qui construïa l'edifici més alt de Nova York; i això, llavors, significava construir l'edifici més alt del món. En aquest honor, el van precedir la Metropolitan Life Insurance Company Tower, de 1909 a 1913, el Woolworth Building, de 1913 a 1930, i durant pocs dies, l'edifici del Bank of Manhattan. Aquest darrer, va ser projectat per arribar als 927 peus d'alçada (282.5 metres), 135 peus (41 metres) més alt que el Woolworth i dos peus més que el Chrysler, que es construïa alhora i que al projecte inicial arribava als 925 peus (282 metres).

Les ànsies de Walter Chrysler de posseir l'edifici més alt del món, però, el van dur a convèncer l'arquitecte William Van Alen de modificar els plànols del Chrysler. D'amagat, Van Alen va construir a l'interior de l'edifici una agulla d'acer de 125 peus (38 metres) que va ser enlairada a l'exterior en tan sols un dia, el vint-i-tres d'octubre de 1929 i va coronar-lo superant l'edifici del Bank of Manhattan i el llistó dels mil peus d'alçada, amb 1047 peus (319 metres). El Chrysler va ser inaugurat oficialment el maig de 1930 i la condició d'edifici més alt del món li va durar ben poc. El maig de 1931 va obrir les portes l'Empire State Building (1472 peus, 449 metres), que 410 dies després de l'inici de la seva construcció ja l'havia sobrepassat.

Foren temps de curses frenètiques per veure qui arribava més ràpidament més amunt, i que van acabar de forma abrupta amb el crac del vint-i-nou. Una època fascinant que ens ha deixat la bellesa estilitzada de l'agulla d'acer que corona el Chrysler Buiding. I que, als capvespres d'estiu, en dies de calor implacable com avui, pren coloracions daurades quan hi impacten els darrers rajos de sol.

Fotografia: Samuel H. Gottscho (1932)

3 comentaris:

  1. histories de nueva york, amic miquel?

    ResponSuprimeix
  2. Jo des de la meva finestra, en un dia com el d'ahir (fresquet i amb Tramuntana), veig el mar blau. Oh, Mediterrània!! És el mateix cel que l'escriptor Yasmina khadra contemplava a Alger (Ell i el seu comissari Llob, que deu ser d'origen alacantí, pel nom). Ell, però, veu retallades i ben perfilades les garroferes i les oliveres (i les casetes blanques), i jo els edificis de la ciutat i els vaixells blancs del port de Barcelona) i la muntanya de Montjuïc (amb el palau Sant Jordi, inclòs).

    ResponSuprimeix
  3. Jo des de la finestra del despatx veig el Pic de Carroi de 2.334m una vista relaxant per quant els meus ulls ja no poden prestar més atenció a l'ordinador... també veig grues i més grues dels edificis que intenten escalar les muntanyes, ja m'agradaria que algun dia una de les tarteres que hi ha se'ls emportés tots per davant i deixés la vall tal com era fa uns anys...

    Una abraçada des dels pirineus!

    aina.

    ResponSuprimeix