Des de Cambridge, petons.

Ens sobrevolen desenes d'avions de la segona guerra mundial. I entre conferència i conferència, em puc imaginar com se sentiren els anglesos i, per extensió, altres europeus d'aleshores, inclosos els pobles d'Espanya: tota una generació als quals la guerra va estroncar-los la joventut. Cada cop que ens sobrevola un d'aquests ocells de ferro, se m'eriça la pell. I m'indigno quan penso que en altres llocs del món aquest soroll va més enllà d'una simple exhibició aero-històrica.

Fa dies que, tret de l'escapada d'ahir al vespre a Cambridge, estic aïllat enmig de prats verds de l'est d'Anglaterra. [Ara va una línia de postal] Fa bon temps, ni fred ni calor, no ha plogut i el menjar és bo i variat [Tanco la línia de postal]. Un seguit d'elements que cal valorar en terres com aquestes. I, de moment, seguint les indicacions de Wax On, Wax Off, no he tocat la sopa.

Sense els efectes psicòtrops que m'hagués proporcionat una bona sopa anglesa, no he gosat reproduir les habilitats d'un dels meus progenitors al riu Cam. He pogut mantenir la ment clara per a esquivar bicicletes —ja que el bicing fa anys que triomfa a Cambridge— i mirar a banda i banda per a saber d'on coi vénen els cotxes. He pres una pinta de cervesa a The Eagle, el pub on Francis Crick va anunciar el 28 de febrer de 1953 que ell i James Watson havien descobert "the secret of life" i, fins i tot, he trobat un escut quadri-barrat, que m'ha deixat ben encuriosit, a l'entrada de l'edifici que durant la Segona Guerra Mundial va ocupar la London School of Economics. Així doncs, Cambridge és plena de sorpreses i més si en pots gaudir en una tarda assolellada i esplèndida de finals d'estiu [Frase final ben postalera].