El nom no fa la cosa

El taxi em deixa a Penn Station: la Pennsylvania Station de Nova York, la primera de les moltes Penn Station que hi ha d'aquí a Filadèlfia i que, per al viatger poc avesat a la nomenclatura fèrria dels Estats Units, són una bona font de confusió. Aquí, hi prenc un tren de NJ Transit que primer para a Newark Penn Station i, més tard, a Newark Liberty Airport. El trajecte fins a l'aeroport discorre a través dels aiguamolls que dominen el paisatge del sud-est de l'estat de New Jersey, que em recorda el del Baix Llobregat fins al Prat. Els paral·lelismes que s'hi poden establir són múltiples: el paisatge d'albufera d'aquí i les maresmes i l'horta —gairebé inexistents— d'allà, els escalèxtric de vies ràpides i carreteres que s'entrecreuen a diferents nivells tot seguint un patró que desafia qualsevol mena de racionalitat, els polígons industrials, les factories polsegoses, les superfícies d'aparcament interminables. Les vies de tren que hi serpentegen i que hi afegeixen un grau més de complexitat. La duresa i els tons marrons del paisatge tenen un no-se-què d'abandó postnuclear. Creuem un pont de ferro oxidat i l'epítet Garden State per a referir-se a New Jersey se'm mostra com el més colossal dels eufemismes. Mad Max State seria molt més adequat.

És el tercer cop que agafo aquest tren i li dono la raó a en Guillem quan diu que els combois no estan preparats per al trajecte a l'aeroport. L'interior dels vagons i els seients són tronats, els passadissos estrets, i no hi ha lloc per a posar-hi l'equipatge. I els compartiments superiors són petits i t'esllomes intentant d'encabir-hi la maleta. La revisora, cridanera i malcarada.