dimecres, 5 de setembre de 2007

Londres, 4 de setembre

London Eye

Retrobar-me amb Londres després de tants anys té aquell regust especial de trepitjar terra coneguda. Aquest cop, però, venint des dels Estats Units, he hagut de canviar el xip i rebuscar en algun calaix del meu cap tota una terminologia que tenia ben rovellada. És allò del You like tomayto and I like tomahto que cantaven Louis i Ella en una altra cançó genial dels Gershwin. Que aquí a Londres del Subway en diuen Tube!

I si sortia de Nova York gairebé en vigília d'una vaga de taxis que promet ser colossal, he arribat a Londres en plena vaga de tres dies del metro. Mig endormiscat, perquè el trajecte NY-Anglaterra és més curt que el NY-Catalunya, i després de la primera dosi d'hospitalitat valenciana en forma de benvinguda a l'estació de tren, he agafat un double decker (més terminologia londinenca) que m'ha deixat a Waterloo, prop del London Eye —la gegantina noria que presideix el South Bank del Tàmesi davant per davant del Parlament i el Big Ben.

La primera impressió —i potser l'única— de qui passa tan sols un dia en una ciutat que va visitar per darrer cop (i també només durant unes hores), ara fa tot just tres anys, és que el Londres preolímpic s'espolsa les rèmores del passat i abraça la modernor sense complexos: London Eye, nous gratacels a la city (Foster per tot), ponts moderns que conviuen amb els del passat i que uneixen unes ribes de Tàmesi renovades. Tot és net, endreçat, segueix un patró de tall (i tòpic) britànic. I el contrast amb la deixadesa, la brutícia, el caos en el trànsit i el soroll (i el caràcter tronat de les infrastructures) de la gran metròpoli de l'altra banda de l'Atlàntic, es fa molt més palesa.

M'agrada el West End: la familiaritat de Charing Cross Road, les llibreries de Cecile Court (que em recorden 84 Charing Cross Road de Helene Hanff), els teatres on encara hi fan Blood Brothers o The Mousetrap (no sé de què m'estranyo perquè l'obra d'Agatha Christie es representa des de fa més de cinquanta anys als escenaris londinencs i, segons Nelo, "alguns dels actors són fills del actors que començaren"), Leicester Square, Picadilly Circus. Els primers viatges a Londres duien implícita una visita a Tower Records, però ja fa anys que el seu lloc, a la cantonada nord de Picadilly i Regent Street l'ocupa una Virgin Megastore.

Recupero tot de noms vulgars com Sainsbury's i Tesco, que van formar part del meu paisatge. I d'altres de més cultes com Foyles, Blackwells o Waterstones, que sempre ve de gust revisitar. Tot i que la vella Foyles de Charing Cross Road tenia molt més encant que l'actual lifting on, d'altra banda, és més fàcil de trobar-hi el que busques.

3 comentaris:

  1. Ben arribat! Cel·lebro que hagis mantingut la promesa de continuar reportant per La Llumenera!

    ResponSuprimeix
  2. El "txollo" d'estar instal·lat en un centre de conferències del Wellcome Trust: on el menjar escapa les delicatessen angleses i hi ha connexió a internet wireless.

    ResponSuprimeix
  3. A tu que t'agraden els llibres: http://www.overstock.com/Books-Movies-Music-Games/Book-Lovers-London/1646663/product.html

    Disfruta Londres!

    ResponSuprimeix