Un antropòleg a Mart (i II)
Algú deu haver escrit en algun lloc això que els humans som una espècie musical. La música i la percepció que d'ella en tenim estan lligades íntimament a les nostres emocions. La música pot produir-nos un canvi en l'estat d'ànim, de la malenconia a l'eufòria i viceversa. La música l'associem a sensacions, records i moments concrets de la nostra vida, de la nostra experiència. Algú també deu haver escrit allò tan melindrós de "la música ens acompanya".
Però, ens acompanya a tots? A tots no! En un racó remot de la Gàl·lia...
I és que la ment humana, el cervell humà, té aquestes coses; hi ha persones que tenen amúsia, és a dir, una pèrdua o deficiència de la percepció, del record o de l'execució de la música —així com del plaer que se'n deriva— a conseqüència d'una lesió cerebral. Però no en tots els casos l'amúsia és produïda per una lesió cerebral; hi ha persones que tenen amúsia congènita —de naixement— i que tota la vida han estat incapaces de recordar una sola cançó, de distingir si dos tons d'una mateixa escala són un greu i l'altre agut, i per als quals una simfonia sona igual que una olla de grills.
Casos com aquests els podeu trobar al darrer llibre del neuròleg Oliver Sacks, Musicophilia, Tales of Music and the Brain, que va presentar dimarts de la setmana passada a la New York Academy of Sciences, dins la sèrie Science & The City. A Musicophilia, Sacks hi explora, a través de la seva experiència pràctica com a neuròleg al Bronx i també a partir dels centenars de cartes que rep de tot el món arran dels seus llibres, la relació de la música i el cervell humà en el terreny de la patologia, però també del dia a dia. Des dels nens amb Síndrome de Williams que tenen hiperdesenvolupada de naixement la seva musicalitat fins al cas d'un home que, als quaranta-dos anys, li cau un llamp a sobre que li desperta la passió per tocar el piano, passant per casos de persones que tenen al·lucinacions musicals, que els assalten nit i dia, o com la música dota de moviment a malalts de Parkinson que no poden moure's, de paraules a persones que han patit una embòlia i que no poden parlar, i com les memòries musicals resten intactes en persones amb Alzheimer o que pateixen amnèsia.
Va ser un plaer poder sentir en persona Oliver Sacks, tal i com ho és llegir els seus llibres, entre els quals cal destacar L'home que va confondre la seva dona amb un barret (The Man Who Mistook His Wife for a Hat, 1985); Veig una veu (Seeing Voices: A Journey Into The Land of the Deaf, 1989), un viatge al món dels sords de l'illa de Martha's Vineyard,; L'illa dels cecs al color (The Island of the Colour-blind, 1997), sobre una illa de la micronèsia on hi ha un elevat percentatge de persones que són totalment cegues als colors; i finalment, Despertars (Awakenings, 1973), que va inspirar el film del mateix nom amb Robbin Williams i Robert De Niro.
[ve de l'entrada Un antropòleg a Mart (I)]
[Entrevista amb Oliver Sacks]
Per molts anys jove!
ResponEliminaEl cervell és una màquina ben curiosa i alguns diuen que és l'òrgan més complex de l'univers. I no havia sentit mai a parlar d'aquesta afectació que és el tema de l'últim llibre de Sacks. Però sí que és cert que, per exemple, hi ha pacients afàsics que perden l'arxiu dels noms dels animals, o el dels noms propis, o els dels objectes concrets ("passa'm allò de tallar el pa"); o perden determinades estructures sintàctiques. Haurem de llegir, amb plaer i sorpresa, el llibre de Sacks.
ResponEliminaflanagan,
ResponEliminagràcies!
jetuva,
sempre descobrim i aprenem coses dels llibres de Mr. Sacks. Molt interessant, com sempre.