divendres, 7 de desembre de 2007

Sebastià Sorribas (1928—2007)

[Això és un flaixbac] El veig parlant-nos —afable en la conversa— en una classe de l'antiga escola Baloo del barri de Montbau, a Barcelona. Som a mitjans dels vuitanta. L'autor, respon pacient les preguntes que li anem fent; l'entrevistem [Si la memòria no em falla, en algun calaix a casa els meus pares, hi ha una cinta de casset amb l'enregistrament].

Recordo haver llegit amb fruïció El zoo d'en Pitus, en un exemplar de la primera edició de 1966 que no sé com va arribar a les meves mans; també, Viatge al País dels Lacets i La cinquena gràcia de Collpelat. Recordo esperar que algun company acabés de llegir-los per a poder-los demanar a la biblioteca de l'escola; i també, com si fos avui, la targeta de préstec que desàvem en una butxaca de plàstic de dins la coberta del llibre, i en la qual amb un tampó i tinta ens hi estampaven la data de tornada.

[Això és el present] Avui ha mort Sebastià Sorribas. Demà, a tall d'homenatge, i amb una targeta de préstec imaginària —com les de la biblioteca de la meva antiga escola— a les mans, recorreré la ciutat de línies verticals tot seguint-ne la petja. Primer m'aturaré al Donnell Library Center, la delegació de la New York Public Libary que hi ha al carrer 53, entre cinquena i sisena, on tenen un exemplar de El Zoo d'en Pitus, en edició castellana de Los Grumetes de La Galera (El Zoo de Pitus), i un altre de la seqüela, Festival al barri d'en Pitus, també en la traducció al castellà (Festival en el barrio de Pitus). Amb la targeta segellada baixaré cap a l'edifici central de Bryant Park i allà, a la secció d'Humanitats, cercaré La vall del Paradís. Al final del meu recorregut, de la biblioteca del Cervantes en trauré La cinquena gràcia de Collpelat; i quan em demanin el nom, els diré que Grumet —de la generació de La Galera.

9 comentaris:

  1. Sembla que hàgim pensat el mateix...i no m'estranya, perquè hi ha situacions i vivències que sempre perduren, com la nostra escola, la Baloo.

    He enviat un mail a ma germana. Ha viscut al Canadà i ara s'està a la comarca asturiana dels Oscos.

    Salut i una abraçada!

    ResponSuprimeix
  2. Grumet,

    No vaig tenir la sort de conèixer el Sebastià Sorribas, però recordo l'impacte que em produí El zoo d'en Pitus, tot i que jo ja era gran (el vaig descobrir perquè el llegien la canalla a qui jo feia repàs a l'estiu). Des d'aleshores sempre que ha vingut a tomb no m'he estat de recomanar-lo vivament. El zoo d'en Pitus, un gran cant a l'amistat (Gràcies per tot, Sebastià.).

    Una abraçada des de la Masó,

    Marcel

    ResponSuprimeix
  3. Grumet,

    Perdona, però m'he descuidat de dir que algun dels catalans que tombeu per Nova York (¿per exemple, tu?) hauria de comprometre's que el Donnell Library Center, etc., tinguessin els llibres del Sebastià Sorribas en català. (Per la meva banda, jo em comprometo a comprar-los i a enviar-los a qui reculli aquest testimoni.)

    Ciao,

    Marcel

    ResponSuprimeix
  4. Quina sort descobrir La Llumenera de Nova York. Aquest estiu hi vaig estar uns dies per primer cop, i com més temps passa, descobreixo més coses que als turistes se'ns escapen. T'aniré llegint! Vull saber-ne més, com això de la foto del bloc.
    Una abraçada!

    ResponSuprimeix
  5. Llegint el post i els comentaris (i els comentaris a la notícia a l'Avui i a La Vanguardia) sembla ser que En Sorribas va ben marcar a unes quantes generacions de catalans. Jo m'hi incloc, en la meva proverbial mala memòria, la saga d'en Pitus i el Viatge al País dels Lacets han quedat gravades a foc.

    No vull pixar fora de test, però potser en Sala-MArtin no anava tan desencaminat amb la famosa pregunta al President Montilla.

    ResponSuprimeix
  6. Quants records! aquest homes és com una barreja de germans Grimm i Andersen junts, però a la catalana. El deurien convidar a Frankfurt?

    ResponSuprimeix
  7. Juli,
    Sí, la Baloo i moltes altres escoles com aquesta, arreu del país, van formar tota una generació de dones i homes; potser els primers que ens educàvem en plena llibertat.

    Marcel,
    Bona pensada. Estaria bé que els llibres fossin a la central de Bryant Park. Potser l'Institut Ramon Llull o el Departament de Cultura —amb algun conveni pel mig— hauria de ser el responsable de proveir aquests i altres llibres a la NY Public Library.

    D'altra banda, tenen força llibres en català, us ens sorprendríeu; probablement més que a qualsevol biblioteca provincial d'Espanya.

    I, algun dia us parlaré de les dues edicions (primera i segona) del Tirant Lo Blanc que hi ha en un altre punt d'aquesta ciutat.

    Maria Rosa,
    Un plaer que passis per aquí i que comparteixis la passió per Nova York. Ens anem llegint.

    Defak,
    Sala-Martín volia tocar el vora-viu als candidats. A Montilla el va enganxar, perquè ni per edat (com la resta de candidats) ni per la dels seus fills (encara massa petits) podia saber de què anava la cosa. I si tant important és el currículum lector dels nostres polítics per a ser President, com és que no hem votat tots en massa a Carod?
    ;-)

    ResponSuprimeix
  8. agnès,

    Ho dubto!
    A casa nostra, malauradament, la literatura infantil i juvenil és considerada menor.

    Tot i que Sorribas s'hagués guanyat a pols la presència a Frankfurt: era el tercer escriptor català més venut de tots els temps, darrera de Rodoreda i Pedrolo.

    ResponSuprimeix
  9. Descansi en Pau, amic Sorribas...

    ResponSuprimeix