dilluns, 28 de gener de 2008

No Need To Double

No Need to Double

Aquesta és la bossa groga de la necessitat. Del darrer moment. De quan surts a quarts de quinze de la feina i vols sopar calent, tot i que normalment intentes anar a mercat dissabte al matí o comprar al súper bo (i car), que l'única pega que té és que tanca a quarts de nou del vespre. Al súper dolent (o rònec, o com en vulgueu dir), em faig creus de com de malament menja la gent. M'agrada tafanejar què compra qui hi ha al meu voltant. Jo m'enduc nous, dàtils, un bric de suc de taronja, dos iogurts grecs, un rotlle de paper de cuina, una safata de xampinyons (tallats), dues llaunes de tonyina, mitja dotzena d'ous (cage free), galetes de xocolata (negra) i formatge de forats (noruec). El panorama del voltant és desolador. Són dos Nova York gastronòmicament diferents que conviuen a dos carrers de distància: els del súper bo (i car) que compren equilibrat, fruita, verdura, carn i peix; i els del súper dolent (que tampoc és barat) i que compren greix i productes prefabricats i precuinats i envasats i sodes, moltes sodes —és a dir, tota mena de begudes carbonatades. Del súper dolent, em fa ràbia la bossa de plàstic groc que, a sobre, te'n posen dues —te la doblen— i la maleïda frase never forget what they did. D'això sí que en dic jo memòria històrica.

(tercer Discurs sobre l'Estat de la Unió que sento i últim de George W.)

10 comentaris:

  1. Mai no m´havia fixat en les inscripcions de les bosses del Gristedes! Serà que intentava evitar-lo. Visca el Gourmet Garage(quan la butxaca ho permet, sinó a passar gana, que és més sa que anar al Gristedes!).

    ResponSuprimeix
  2. Deu ni do amb el missatget de la bossa...

    Només he estat un cop als Estats Units, i no va ser a NYC sinó a Washington, i la veritat és que vaig quedar espantat del malament que mengen. Això sí, també és cert que hi ha un petit tant per cent que són uns finolis i supergourmets.

    Bon blog!

    Salut!

    ResponSuprimeix
  3. Mmmm...entrepà de tonyina amb ou dur i formatge de forats! Per postres... suc de taronja i galetes de xocolata (extra de cacau). Deixarem els ous ferrats per sopar, et sembla bé?

    Ànims, viure en un dels punts neuràlgics del món (aparentment) deu fer que les inclemències gastronòmiques es superin millor, no creus?

    ResponSuprimeix
  4. Per aquí anem pel mateix camí, ho saps no? me'n faig creus de com han canviat els "supers" de casa...

    ResponSuprimeix
  5. Em sap greu discrepar perquè segur que sóc el que menys coneix Nova York, doncs només hi he estat una vegada i tot just dotze dies. Però vaig menjar de collons!! Podia menjar el que em donava la gana: cuina francesa, barbacoa del sud, indi, italià... Només em va fallar el menjar coreà, puajjj ! També entenc que si estiguès tot l'any a NYC no podria menjar a tall de boig, però poder es pot i a fe meva que molts ho feien.

    ResponSuprimeix
  6. A Nova York s'hi menja de conya. Deu ser un dels llocs del món on tens més varietat de cuines d'arreu, i pel que fa a mercats i súpers, pots trobar l'inimaginable, tota mena de productes. I el que ja és la repera és anar a comprar a Chinatown (de Manhattan, però sobretot la de Flushing Meadows) o a les botigues de queviures específiques de cada cultura gastronòmica que cohabita a la ciutat.

    ResponSuprimeix
  7. Però quines bosses més impresentables. Són com de pel·li suburbial (en el sentit europeu) dels anys 80.

    ResponSuprimeix
  8. (i amb això em refereixo a edificis marrons.)
    A més té sobretons cyberpunk, amb el missatge. És impresentable.

    ResponSuprimeix
  9. Hahaha, sí, una mica impresentables si que ho són. Vaja, com la resta del súper... és com un Caprabo a la manhattiana —o sigui, més rònec.

    agnès,
    "entrepà de tonyina amb ou dur i formatge de forats"!!! Així t'alimentes tu?
    Jo em vaig fer una truita de xampinyons... molt menys eclèctica que el teu entrepà.

    edu,
    gràcies.

    salvador,
    Gourmet Garage for ever!

    ResponSuprimeix
  10. Com diu defak, a Barna les coses van pel mateix camí. Ja fa temps que jo, al Caprabo, faig el mateix que el llumenaire al Gristedes: comparar el que jo compro (fruita i verdura, pernil, salmó fumat, anxoves, tonyina, fruits secs, vi i oli), amb el que compra la majoria (begudes carbonatades, patates fregides, kikos, pipes, ganxets, etc, pizzes i precuinats...) No pas res, a Espanya els homes adolescents tenen un índex de massa corporal semblant al dels americans.

    ResponSuprimeix