“Oiga, ¿es el enemigo?”
En el dia a dia no sóc conscient que visc en un país en guerra amb un altre. A Nova York, els signes de la guerra no són evidents, però només cal que surtis uns quants quilòmetres enllà de la ciutat per començar a veure els omnipresents rètols amb la frase "We support our troops". No en sóc conscient per això, i perquè en aquest país fan les guerres a milers de quilòmetres de casa. Així, amb el front en un país de nom impronunciable i difícil de situar en un mapa per bona part de la població, les guerres poden ser retransmeses tranquil·lament com si d'una pel·lícula de Hollywood o d'un joc de marcians es tractés.
Tan sols quan el nombre de caixes de pi que arriben d'aquest país llunyà sobrepassa una determinada xifra, se n'adonen que la guerra va de veres i que potser valdria la pena treure-li la pols al pacifisme que alguns van desar a l'armari als temps del Vietnam.
L'altre dia en tornar de la post office, a l'interior del paquet de llibres que havia encarregat en línia hi vaig trobar un sobre de plàstic que em va tornar recordar, un cop més, que visc en un país en guerra. El sobre en qüestió és d'un programa de recollida de telèfons usats per tal que els soldats puguin trucar a casa; endegat el 2004 per una parella de germans de Norwell, Massachussets, que tenien dotze i tretze anys. Ja em perdonareu, però a mi aquests Cell Phones for Soldiers m'han fet venir a la memòria una altra mena de trucades des del front: “Señorita, quiero hablar con los Estados Unidos”.
Que si pueden atacar a eso de las cinco.
ResponEliminaDoncs jo buscaria un telèfon de bacalita negre com el del Gila i el fotria a la bossa perquè l'enviessin al front. Potser ho pillen...
ResponEliminade cartells estem! jejej
ResponElimina^^ curios aixo dels telefons
muak d comic^^
Com la bossa sembla ben opaca s'hi pot fotre a dintre de tot. Seria una campanya de desobediència civil o de protesta i s'hi podrien enviar : artefactes sexuals, llibres de poesia, pintures i pinzells, llavors de crisantems, jo que sé...
ResponEliminaQuin fart de riure m'he fotut recordant aquest monòleg! quin paio el Gila, va estar no sé pas quants anys fent el mateix i encara feia riure, un crack.
ResponEliminaSalut
Mmm.. perquè el soldats truquin a casa? Si els soldats al front no tenen mòbil deu ser perquè no els ho permeten, però en canvi els en deixen utilitzar de donats? L'exèrcit més avançat tecnològicament de tot el món no té cap sistema de comunicació per als soldats als campaments? Però si fins i tot hi tenen mcdonalds vaig veure l'altre dia... A mi això em sembla un timo com una catedral. Jo provaria lo que diu en Jaume i hi posaria algun joguet sexual ;)
ResponEliminaTrobo al·lucinant que un mateix país sigui capaç de produir el millor, el més modern, el més cutre, el més increïble, el més poderós, el més miserable, el més...
ResponEliminaY cuantos dice que van a venir? Ui, no se si tendremos balas para tantos. Bueno, nosotros ya iremos disparando y ustedes se las reparten.
ResponEliminarubèn,
ResponEliminadespués del fútbol.
defak,
encara no em dedico a enviar objectes vintage... que ara van molt buscats!
soniasan,
molt xulos els cartells: els teus, no pas aquests dels telèfons.
jaume,
bona idea; em quedo amb la d'enviar llibres de poesia.
jroca,
I encara fa riure. És ben curiós això de l'humor.
edu,
ben vist! bon raonament; en algun lloc vaig llegir que aquests dos nanos van començar la campanya quan es van assabentar de la factura que havia hagut de pagar un soldat. Crec que els envien els telèfons amb targetes ben carregades de saldo.
ferran,
Sí; més que un país, crec que l'hem de veure com un continent. Passa el mateix amb Europa si la tenim en comptes sencera, Brasil, llatinoamèrica, and so on.
flanagan,
Jo em quedo amb "Pues no sé el número, búsquelo en la guía, en la letra GÜA". Genial.