La lletra nova de l'Emperador
El president d'una nació amb estat i bigoti —el president— convoca a palau quatre o cinc poetes de contrades distintes del reialme. A palau, al voltant d'una taula, seuen els poetes i el president, que els demana si serien tan amables d'escriure-li una lletra a l'himne que, pel que es veu, de lletra no en té.
Quan li toca el torn al poeta nostre, aquest li diu al president que té sort que el seu himne no en tingui, de lletra; que és molt millor d'aquesta manera, que les lletres d'himne són totes bel·licoses, violentes i un xic racistes; perquè, quan van ser escrites, aquesta era la seva funció. Així, en comptes de respondre-li ras i curt amb un sí o un no, el poeta li demana al president si pot contar-li una faula.
La faula comença amb el poeta, de vailet, quan encara no és poeta, als primers anys d'una postguerra. El poeta vailet és al pati d'una escola grisa, en un país arranat —sense relleus— del qual n'han volgut esborrar la biografia. Al pati hi fa molt fred; és un matí gèlid i gris, com la resta, i el poeta i els altres vailets formen al pati com si d'un conjunt de soldats es tractés. Fa fred i els fan cantar l'himne dels vencedors, en una llengua imposada. Mentre canten, un vailet aguanta el pal de l'ensenya i un altre l'extrem de la tela, que ha de mantenir ben estirada. Fa vent, i la bandera li frega la cara i s'amara dels mocs que, a causa del fred, li regalimen del nas. Al vailet poeta, l'olor agra dels mocs impregnada a la bandera li quedarà gravada a la ment per sempre més.
La faula continua amb el poeta de jove, i ara ja és poeta, però el criden per anar a fer el soldat. Ens l'imaginem en una caserna de l'exèrcit, en un altre matí gris i gèlid, d'un país arranat —sense relleus ni biografia— per una guerra i una postguerra. La mateixa bandera i el mateix himne dels vencedors, i les baves dels soldats que impregnen la tela quan, un rere l'altre, vinclen el cap per a fer-li un petó i la juren. Quan li toca el torn, el poeta jove sent exactament la mateixa olor agra que té gravada a la memòria des que era un vailet.
A palau, en temps present, el poeta nostre, ja gran, clou la faula i, ara sí, ras i curt, li diu al president que si li fes la lletra per al seu himne i la seva bandera, les paraules tindrien el regust agre d'un temps d'antics tambors.
El poeta en sap molt de països arranats, sense relleus ni biografia, i el president molt poc dels nacionalismes. Avui me'n vaig a dormir després de llegir una d'aquelles faules que són una crònica calcada de la realitat.
ResponEliminaNo vaig tenir mai un dos cavalls d'aquells que per la carretera es movien com una gòndola veneciana; però si que vaig viure la història de l'himne. Cada dilluns, a l'escola del jesuites pobres, formàvem al pati abans de començar les classes i, mentre issaven la bandera espanyola, cantàvem allò de "Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español...". I els dissabtes, el mateix però amb bandera cap avall.
ResponEliminaPer cert, el post d'avui és una peça literària de categoria.
Faula preciosa, sí senyor!! Gràcies al meu pare, que no va voler que issés la bandera dels vencedors ni cantés el cara al sol del feixisme espanyol, no comparteixo amb el poeta el gust agre dels mocs, però sí que guardo l'aprensió per les esglésies i l'olor d'incens. Vaig canviar la imatge del fred i de la bandera, per la pudor de monges i de convent. Així que cada vegada que ensumo l'incens em ve a la boca un regust desagradable de repressió i tancament i em vénen ganes d'arrancar a córrer.
ResponEliminaLes olors...
ResponEliminatenen sempre tanta força!
Fantàstic post
Fantàstica faula
Gràcies per compartir les vivències de la postguerra, i pels vostres comentaris.
ResponEliminaUn post preciós. Un dels que més m'han agradat entre els que he llegit darrerament.
ResponEliminaSalutacions.
Se m'oblidava... t'he enllaçat (encara no ho havia fet).
ResponEliminaBona nit.
Sorpreses made in Miq...
ResponElimina