dijous 31 de juliol de 2008

Black and white

Plaiting hair on the F Train

En aquesta ciutat la gent té fills i gossos perquè algú altre els els tregui a passejar. Així s'explica la disparitat cromàtica entre mainaderes i marrecs que veig cada migdia al parc del davant de l'hospital, i que al carrer et creuis sovint amb un ramat de gossos que arrosseguen a algú darrera d'ells (i no precisament en un trineu).

Les criatures sembla que les regalin. En una ciutat que podria semblar esquerpa per a formar-hi família, els parcs són plens de canalla; i els de l'Upper East, de rostres pàl·lids vigilats per babysitters negres de totes les edats.

M'imagino que moltes d'aquestes dones, que deuen fer quilòmetres amb el metro des del Bronx, Harlem o Brooklyn per tenir cura dels fills d'altri, en tenen de propis, i més d'un i de dos; i que són els germans grans, o més concretament les germanes, qui s'encarrega dels menuts quan la mare treballa.

Des de Nova York a les 11:00 PM

Etiqueta:

Share/Save/Bookmark

9 comentaris:

  1. Aquest post teu m'ha fet pensar, però els meus pensaments no podria resumir-los en menys de 50 línies. Així les coses, només diré que alguna cosa no va bé quan la gent té fills dels quals altres se n'han de fer càrrec. Els fills han d'estar amb els pares, coi, o amb un dels dos si l'altre treballa fora de casa! Complicat, el tema, ho sé.
    ResponElimina
  2. El millor regal que els pares poden fer als fills és compartir amb ells el seu temps.
    ResponElimina
  3. jo penso en les dones que no només creuen manhattan deixant els seus fills per cuidar els de les altres, sinó amb les que travessen oceans per fer-ho. Alguna cosa no hem fet bé!
    ResponElimina
  4. En el barri de Barcelona enquè treballo, la imatge és molt semblant, canviant les fesomies negres de les mainaderes per les llatinoamericanes, amb fills a milers de km, sovint.

    Aquí no n'hi ha gaires de nens als parcs, això sí. Però ho trobo un tema molt sensible.

    Fa dies que no comentava, però sàpigues que et segueixo fidelment!
    ResponElimina
  5. És ben cert el que dieu; i també que, sovint, és difícil conjuminar la vida pròpia amb la feina. Tot i això, no cal tenir carretades de fills que, a banda de no ser sostenible pel planeta (i que no se m'ofenguin els de famílies nombroses), implica no poder-los dedicar tot el temps necessari.

    flaneuse,
    aquí també n'hi ha un munt d'aquestes dones: asiàtiques, però sobretot llatinoamericanes.

    berenguer,
    gràcies pel comentari i per llegir el bloc.
    ResponElimina
  6. Un dels problemes és que hi ha gent que té fills sense saber amb seguretat si en volen tenir, la planificació familiar és essencial, no és fàcil ser pare.
    Salut
    ResponElimina
  7. Hola!
    Sóc nova en aquest blog i en aquests comentaris. Crec que aquest post explica d'una forma precisa, una de les incongruències més grans que hi ha avui a la societat occidental.
    Jo sóc mare, i de tres fills. Em costa entendre com estem permetent que hi hagi dones que tenen els fills a l'altra punta del món, no ja de la ciutat, per dedicar-se a cuidar els fills dels altres. Què passa? Com pot tenir un mínim d'equilibri aquesta dona? Com pot suportar el mal, la ganivetada que ha de ser pensar cada dia en els teus fills, que són tan lluny? Només penso que jo no ho podria afrontar.
    ResponElimina
  9. Tens tota la raó; qui se'n preocupa de les conseqüències negatives de la globalització que recauen sobre les dones?

    Crec, però, que en molts casos, el sentiment de pensar que el fet d'estar allunyada dels teus fa que els puguis enviar diners perquè puguin menjar, viure amb condicions o tenir una educació que els permeti progressar i tenir un futur millor que el que tu has viscut, deu moure muntanyes. Tot i això, suposo que cap de nosaltres pot imaginar-se què és viure una situació així.
    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)