dissabte, 12 de juliol del 2008

“Your Love is Like Bad Medicine”

Closing Time

Passeges per la cinquena avinguda amunt. A Central Park no s'hi pot entrar; hi toca el fill d'un perruquer sicilià de New Jersey i d'una de les primeres conilletes Playboy: de nom John Francis Bongiovi, Jr; i n'han acordonat tot el perímetre. No ho havia vist mai.

El ressegueixes per la cinquena, amunt. A l'estiu, durant el crepuscle vespertí, el parc s'omple de cuques de llum en ple ritual d'aparellament. Aquest sí que és un espectacle digne de veure.

El so de les primeres cançons rebota als edificis d'apartaments de luxe que hi ha a la cinquena i t'arriba força nítid. L'efecte és estrany; talment, com si haguessin omplert l'Upper East de megafonia per on sona un fil musical.

Deixes el Met enrere i, una mica més amunt, pots admirar per primer cop, després de més de tres anys, l'edifici de Frank Lloyd Wright, sense la caixa que l'ha estat tapant tot aquest temps. Imponent i esvelt alhora; una magnífica espiral blanca.

Finalment, a l'alçada del carrer noranta pots entrar al parc. Voreges la reserva; el camí que normalment és patrimoni dels corredors, avui és una drecera improvisada pels que intenten apropar-se a la Great Lawn on es fa el concert. Avui, els corredors no necessiten dur l'iPod al braç mentre fan esport, perquè els de New Jersey ja els posen la banda sonora de fons.

Contemples l'aigua i penses que els capvespres d'estiu a Central Park són ben bonics.

9 comentaris:

  1. Una ciutat amb un Central Park (o un Tiergarten, a Berlin) és un luxe de per sí, especialment a l'estiu. Sort en tenim de poder-los disfrutar. I si, a sobre, és amb música i un bon dia...!

    ResponElimina
  2. Ahir xerràvem tot sopant a ca meva, amb un arquitecte de La Bisbal de l'Empordà anomenat Carles Sanjosé (alies Sanjosex, de nit cantautor) que Nova York ha sabut fer-se ciutat. Una de les raons les explicava en "Pàmpol" a l'anterior post, vull dir tot allò del traçat d'avingudes bullicioses verticals i carrers tranquils horitzontals.

    Una altra raó és haver sigut tant conscients de la necessitat de les zones verdes, amb el pulmó de Central Park com a eix.

    Es realment el que fa que la ciutat no ofegui. Veient-la des de fora ningú diria com de be s'hi està per dins.

    ResponElimina
  3. ferran,
    Els parcs ho són tot en ciutats tan grans i amb tan d'acer, vidre i formigó.

    --

    uri,
    És ben cert el que dius, veient-la des de fora, imponent i majestuós mur d'edificis, sembla mentida que amagui racons com el Parc, o els nous fronts que s'obren a les ribes dels dos rius. La tranquil·litat de certs carrers transversals que descrivien fa 130 anys, continua avui en dia.
    Per cert, dóna-li les gràcies al teu comensal per aquests dos discos fantàstics que ens ha regalat; el segueixo des de fa temps.

    ResponElimina
  4. Cert una ciutat sense un gran parc perd molt, moltíssim. Un parc dóna vida i alegria.

    ResponElimina
  5. I EL NOSTRE AJUNTAMENT,TAN PROGRE ELL ,RETALLANT COLLSEROLA,ELS TRES TURONS,I LO QUE CALGUI....JUGANT AMB BARC.........

    ResponElimina
  6. M'agradaria veure un grapat de cuques de llum, de nit, amb la seua llumeneta verda que, en ser moltes, supose, creixeria.

    Crec que seria bonic.

    ResponElimina
  7. ;)

    www.fotolog.com/urimal/10905589

    ResponElimina
  8. Fa dues setmanes vaig agafar el Gran Gatsby de la biblioteca, mentre el llegia va caure una noteta de color beix,crec que va caure de la pàgina 59 o 60, i a la noteta hi fica això:
    Llumanera (i a baix )
    Nova York
    (i a baix)
    1874 - 1881 (i després una adreça i després una altra data)
    He anat a internet i he trobat això.
    En fi... m'ha semblat molt curiós, jo vaig estar a Nova York quan tenia 10 anys i ho recordo tot com si fos un somni o com si realment no hagués passat, en recordo ben poques coses... l'escala de l'estàtua de la llibertat, els hot dogs, els ascensors de les torres bessones que feien mal les orelles... i la neu arraconada pels marges de les balles al central park...mmm.. algun dia hi tornaré, suposo que ara seria el moment. Seguiré el blog. Adéu!

    ResponElimina
  9. “Aquest bloc no és responsable de deixar notes en llibres de F. Scott Fitzgerald ambientats al Nova York de 1922”,

    Tot i això, potser és la manera més curiosa amb què algú ha arribat fins aquí. M'ha emocionat i tot: un llibre en una biblioteca, una nota i l'estirada del fil que t'ha dut aquí. M'agrada la teva descripció de Nova York a través dels ulls d'un nen de 10 anys.

    Benvingut o benvinguda.

    ResponElimina