diumenge, 14 de desembre de 2008

The Cab Ride

tkts

Sóc en un taxi a l'alçada del carrer catorze a Manhattan, Nova York. Fa fred, molt fred d'hivern, i el taxista paquistanès corre massa, com d'altra banda és habitual en aquesta ciutat. A la ràdio que té sintonitzada al taxi, diuen que avui a Kandahar, a l'Afganistan, hi han mort tres policies en un atac i, de sobte i alhora, tot et sembla tan proper i tan absurd. Qui ets tu, qui són ells, què hi fas tu aquí arrecerat del fred en un taxi que et duu a casa, i qui són ells que ja no hi són, i que han deixat de ser en una comissaria a l'altra punta del món; com si tot succeís en un guió o als fotogrames de la darrera d'Alejandro González Iñárritu. I, tot d'una, ets al carrer cinquanta-nou, i voreges Central Park pel sud dins del mateix taxi on sempre havies estat (el del conductor paquistanès), i a la ràdio sents que a Colòmbia uns guerrillers han mort algú com tu i com jo; i penses… què poc que val la vida humana! i com, al mateix temps, tot et sembla tan proper (i tan llunyà).

12 comentaris:

  1. Ser sensible té això... es pensa massa, en massa coses, però no es troben solucions, oi?
    Bon diumenge!

    ResponSuprimeix
  2. M'encanta aquest taxi groc, que es perd entre les persones com tu, com jo. Qui sap si el conduïa una home d'origen paquistanés...

    ResponSuprimeix
  3. Aquest text m'ha deixat... sense paraules. És que no sé què dir, però és d'aquelles coses que tots pensem de tant en tant i fan mal.

    ResponSuprimeix
  4. Si vols hi poso la banda sonora: Tom Waits, Night on earth.
    Salut

    ResponSuprimeix
  5. Hola,
    el teu escrit també m´ha fet pensar en Night on earth, amb les cinc històries de taxis.
    Imma

    ResponSuprimeix
  6. Més d'un cop dins d'un taxi a Nova York, he tingut la sensació de ser a la pel·lícula de Jim Jarmusch, com en aquesta ocasió.

    ResponSuprimeix
  7. Jo no sé quina sensació tinc dins dels taxis de Nova-York. Només por, basarda, per la ràpida i esbojarrada conducció dels taxistes. A Nova-York prefereixo caminar, o si la distància és llarga, agafar el metro o l'autobús. Els conductors d'autobús són uns mestres de la conducció i de l'amabilitat. No es poden comparar amb els de BCN

    ResponSuprimeix
  8. Miq,

    És que la vida no val el mateix a tot el planeta, va per barris. És cru i és així.

    Gran post. Una abraçada,

    ResponSuprimeix
  9. Fa temps que et llegeixo i per diversos motius:
    1) Per la passió per la ciutat que aboques en cada post.
    2) Per totes els detalls ben documentats que comparteixes amb qui et llegim
    3) I sobretot pel ritme àgil de tot el que escrius i la correcció amb què ho fas.

    I a sobre, quan ens fas eriçar la pell i arribes a la molla dels ossos... aleshores... entenem per què no cansa llegir-te i visitar-te vol dir descobrir la sorpresa que ens tens preparada.

    ResponSuprimeix
  10. m'has deixat sense paraules. de fet, és com si m'haguessis robat les paraules d'aquest pensament al meu cap.

    ResponSuprimeix