dijous, 18 de desembre del 2008

Linguamón a Nova York, 2

Linguamón al MoMA

«Cal, doncs, respectar i defensar el panorama lingüístic del nostre planeta, si volem respectar i defensar els drets de les persones que, en la seva terra de sempre, conserven el do meravellós d'haver concretat la facultat humana del llenguatge en cada parla singular, irrepetible i insubstituïble: un fragment que reflecteix a la perfecció el tret més característic del mirall immens de la condició humana.»

Encara amb aquestes paraules de Jesús Tuson ressonant al cap, ens dirigim (amb un tren F) cap al MoMA; paraules, d'altra banda, que m'arriben escanejades en un adjunt d'un correu i que van aparèixer dissabte passat al suplement que Linguamón-Casa de les Llengües va distribuir amb un parell de diaris a Catalunya. Aquí, a midtown Manhattan, és dimecres i assistim a la presentació del projecte en aquest “temple de l'art modern”: una posada de llarg de la mà de Joan Ollé, que té el leitmotiv en la figura de Pau Casals.

L'espectacle, salpebrat d'intervencions que versen sobre la diversitat lingüística i dels pobles de la terra, compta amb la presència de Marta Casals Istomin, vídua del músic, i de Benedetta Tagliabue, arquitecta del futur museu a Barcelona; Eudald Carbonell, Luigi-Luca Cavalli-Sforza, Ursula Biemann, Noam Chomsky, Leonard Orban, Sue Gardner, Joan Massagué, Arata Isozaki, Paul Auster, i Maria de Medeiros, se'ns adrecen a través de les intervencions recollides en un vídeo. Clou l'acte el violoncel·lista Bernard Greenhouse amb El Cant dels Ocells, que abans ja havien reinterpretat Toti Soler i Llibert Fortuny.

És curiós com s'escurcen les distàncies; com en aquest món globalitzat pots assistir a una recreació de L'Illa del Tresor en un museu a quatre passes de casa (i alhora ben lluny de Casa) i retrobar-hi els amics; i fins i tot una companya d'institut (una de les actrius), amb qui feia gairebé quinze anys que ens havíem perdut la pista.

És en aquest mateix món globalitzat, on encara hi parlem més de sis mil llengües amb les quals podem dir t'estimo; sis mil llengües, la meitat de les quals desapareixeran abans que tanquem aquest segle si no hi posem remei; i amb elles, tres mil maneres d'entendre el món, tres mil cultures i pobles, i tradicions orals mil·lenàries, irrepetibles i insubstituïbles. Ho permetrem?

12 comentaris:

  1. Ets el millor cronista de tots! ;-)

    ResponElimina
  2. Ei Miq, per curiositat, el Jesús Tuson no serà pas familiar teu?

    Recordo que a COU em van fer llegir el seu llibre "Mal de llengües". I va aconseguir el seu propòsit: acabar amb els meus prejudicis lingüístics.

    ResponElimina
  3. Excel·lent, Miquel. Com sempre, però. Un abraçada des de la Masó.

    ResponElimina
  4. ...doncs sí, en Jesús és el pare d'en Miquel. En Jesús és un dels grans especialistes en lingüística de l'Estat espanyol (i des del punt de vista -des de la perspectiva- racional, el més gran especialista). Alguns tenim el privilegi (silenciós) d'haver estat alumnes del pare i professors del fill i, per aquesta raó, d'haver estat (de ser) testimonis de com una certa mena d'herència (educada i meravellosa) passa de generació en generació. A vegades hom té la sensació que si les coses es fan ben fetes, els resultats són positius. Algun dels moltíssims lectors d'aquest "blog-de-culte" potser pensin que el meu comentari és enigmàtic. No ho és. No ho és gens. En Jesús Tusón és un savi, un sophós, amb sophia i amb phronesi (que dirien els grecs arcaics), un far per a tot ciutadà que vulgui orientar-se en el món de les humanitats; i en Miquel Tusón (des de la contrarèplica científica) cavalca cap a la mesura i l'excel·lència de son pare. Encara hi ha llum -i de la bona- en l'univers dels humans. El meu agraïment cap al pare, i cap al fill. I que la vida us doni un camí ben llarg...

    ResponElimina
  5. Caram Miq, amb comentaris com els del Tirèsies no et caldran mantes per dormir calent sota la nevada :-) No cal ni dir que hi coincideixo de la A a la Z.

    ResponElimina
  6. Doncs afegiria allò de que "els testos s'assemblen a les olles"... pel bo i millor.

    No sóc lingüista ni res semblant, de fet sovint no sé què sóc, però recomano la lectura de "Mal de llengües".

    Si en Miq m'ho permet... esclar. ;)

    ResponElimina
  7. I tant que ho permetrem... entre d'altres coses :(

    ResponElimina
  8. Bon dia i bon hora,
    tinc a davant meu Especial Linguamón - Casa de les Llengües, del suplement Cultura de l´AVUI, de dissabte 13 de desembre.
    Un plaer llegir aquestes cròniques de primera mà.
    A l´UAB em sembla que em va fer classes la mare, en vam aprendre.
    Mil gràcies osonenques, ja m´hi veig al Linguamón.
    Imma

    ResponElimina
  9. A veure, perdoneu però no sé si ho he comprés bé. Miq, l'autor d'aquest blog és el fill de Jesús Tuson? És això el que esteu dient o és que estic a la lluna?

    Jo també he llegit "Mal de llengües", fa molt de temps. Tant de bo siguem capaços de conservar la riquesa lingüística d'arreu del món, i la nostra (la catalana), per descomptat.

    ResponElimina
  10. Companys,
    si vau veure el reportatge dels Premis Blocs Catalunya, en Jesús Tuson (pare d'en Miq) i la seva mare van venir a recollir el premi que s'enduia La Llumenera..i jo, que també sóc ex-alumna Tuson, en dono fe de l'excel·lència d'una família de lingüistes que tenen en Miq un exemple de científic-literat continuador de l'excel·lència...hi ha gens que fan la feina ;-) salut

    ResponElimina