Quan he sortit de la feina…
Quan he sortit de la feina, els carrers eren ben molls. Molls d'haver plogut de valent. I jo, que no ho havia vist, he pensat que a Nova York no hi ha vehicles d'aquells amb raspalls giratoris que escombren i deixen anar un raig d'aigua a pressió per netejar els carrers. Potser sí que hi són, però jo no n'he vist mai cap. Tampoc hi veus treballadors municipals que a altes hores de la nit dissuadeixin a cops de mànega als últims turistes que vaguen despistats per Times Square o a grups de joves congregats a la plaça que duen ampolles dins de paperines marronoses o d'aquelles bosses d'un plàstic ben fosc que es desfà quan el toques. Sí, potser ha plogut i, simplement, he fet com si sentís ploure.
Miq,
ResponEliminapreciosa fotografia, bell relat, NY en estat pur, se't noten els gens literaris.....salut amic!
Uff uff... què bonic tot plegat!!
ResponEliminaEl text, preciós, la foto, fantàstica!!
Aisss ja em queda poc per ser-hi. Espero sentir aquesta màgia també quan hi sigui... :-)
Aquests reflexes no tenen preu.
ResponEliminaJo es que aquests posts petitets d'en Miq son dels meus prefes.
ResponEliminaUna pluja de confeti per la darrera línia. M'ha encantat...
ResponEliminaPer a "posts petitets" els d'un mestre com en Rubèn, que signa un dels comentaris d'aquí sobre. La resta som aprenents. Tot i això, s'agraeixen les floretes.
ResponEliminaLo meu és perquè no dono més, eh?
ResponEliminaHe tocao techo... dos punto cero.
A cada nova fotografia, a cada nova entrada del blog, m'adono que en el fons més que un científic estàs fet un poeta...
ResponEliminaSi segueixes així al final algun editor afortunat et convencerà de fer un llibre amb il.lustracions del teu blog. T'asseguro que valdria ben bé la pena.
Cada fotografia és més bonica que l'anterior.
Ostres!!! Com t'ho fas? Com tries aquestes localitzacions tant idíl.liques?
Com ja he dit en algun anterior comentari: Amb els teus escrits i les teves fotografies aconsegueixes submergir-me dins la quotidionitat de Nova York. Quina enveja que em dones...
Moltes gràcies per fer-ho.
Una abraçada des de Girona.
Jordi C.
www.gironamenamora.ohlog.com
Quan he sortit de la feina...els carrers eren ben buits. Gairebé no passaven cotxes, ni soroll, ni res, només el vent.
ResponEliminaTant lluny, tant diferents.
Hola,
ResponEliminauna bonica fotografia de Times Square de Nova York.
Aquest cartell del musical Mamma Mia és ben igual que el de BCN.
La nit, la ciutat, els llums, l´anar i venir de la gent, ja m´hi veig.
Gràcies osonenques
Imma
A molts ens agradaria "tocar techo" com en Rubèn: amb aquest estil i veu pròpia.
ResponEliminaJordi, les localitzacions les posa la ciutat i una mica també la familiaritat del fotògraf amb aquests paisatges urbans en què ja se sent una mica com si fos a casa; i dels quals en viu el dia a dia. Me n'alegro de poder-te transmetre instantànies quotidianes de NY.
el que mai et vaig dir: o no tant, que aquí també en tenim d'aquestes imatges de silenci i de deserts. Especialment a l'hivern.
imma, les ciutats cada cop s'assemblen més, són més clòniques, i aquesta clonicitat comença amb els cartells de les franquícies teatrals, les cadenes de botigues de roba, els Starbucks de la cantonada…
:)
Hola!!
ResponEliminaEstic d'acord amb tots els comentaris, aniré a NY d'aquí poc i des que els de Rac1 em van descobrir el blog que cada dia miro quina és la última novetat.
MOLTES GRÀCIES!!
Gràcies a tu per llegir-lo, i a la gent de RAC1 per haver-ne fet difusió.
ResponElimina:)