Subway #2
Esperes i esperes. I en ocasions sents la remor i la tremolor d'un metro que s'acosta, però saps del cert que no ho fa per aquesta via, en aquesta estació d'aquesta línia. Manhattan és un gruyère, un colador de roca dura foradada d'incomptables túnels, i la remor i els ecos dels uns es propaguen cap als altres, per tota la xarxa, i es confonen. En aquest cas, en aquesta estació d'aquesta línia, deu ser el tren que discorre en sentit contrari pel túnel que hi ha al pis de sota, o el d'una de les altres línies de subway que també passen per Lexington Avenue. Tot d'una, el xerric que fa el corrent elèctric quan circula per la catenària t'indica que ara sí que és la nostra, que el tren és a punt d'arribar.
Més Historias de Nueva York des de lamevaillaroja.
El que és fantàstic de la xarxa de metro de Nova-York és que sovint la connexió d'una línia amb una altra es fa a la mateixa andana, o pujant uns trams d'escala. Això no vol dir que no hi hagi trams de connexió llarguíssims com alguns de la xarxa de metro de Barcelona, com ara el de Diagonal de la línia 3 i 5, el d'Aragó de la línia 3 i 4, o el de la línia 3 amb l'estació de Sants, per posar-ne alguns exemples. No recordo cap connexió a Barcelona com aquestes de Nova-York ( a no ser que canvïis d'un Sabadell a un Tibidabo o Sarrià en l'estació de PCatalunya dels FCG
ResponEliminaJo en canvi no em trec del cap el pollastre que es munta als caps de setmana quan, no se ben be perquè, hi ha direccions que no funcionen i es munta un cacau entre els que no en tenien ni idea al·lucinant... Amb les indicacions escrites amb rotulador sobre paper de bloc i celo enganxat en aquelles parets tant brutes que a mig dia ja no llegeixes cap paper perquè estan surfejant per terra.
ResponEliminaHola Miquel!
ResponEliminaEt llegeixo regularment (i fins ara silenciosament), i et felicito per un blog tan ben pensat, tan ben escrit, i que a mi em fa reviure molts moments passats a NY, amb una barreja de nostàlgia i complicitat d'aquelles que són tant d'agrair.
Avui m'he decidit a trencar el silenci per fer-te notar una cosa que crec que -lletraferit i curós amb el llenguatge com ets- t'agradarà saber: contràriament a la dita popular, les coses foradades no són com el gruyère (que no té forats), sinó com l'emmental (que en té, i de ben grossos):
http://ca.wikipedia.org/wiki/Gruy%C3%A8re
http://ca.wikipedia.org/wiki/Emmental
(Vaig néixer i viure 7 anys a Suïssa, així que sóc especialment sensible a les confusions formatgístiques... ;-))
En fi, espero que em perdonaràs la llicència de venir al teu blog a fer el lliçonetes... I en qualsevol cas, emmental o no, Manhattan és formidable, i creu-me que els que n'hem marxat, la trobem a faltar.
Gràcies pel blog!
Una abraçada,
Crístian
Hola Cristian,
ResponEliminaN'estava al cas d'això del gruyère suís; tot i no haver-hi estat mai. Vaig deixar anar l'analogia amb la Manhattan foradada per tots cantons perquè vaig pensar que al text hi esqueia, tot i la inexactitud.
M'agradava més com sonava gruyère, que no pas emmental, i em vaig aferrar al fet que el formatge gruyère francès (que no és l'autèntic, perquè evidentment prové de Gryuère, Suïssa) sí que en té (i n'ha de tenir) de forats.
:)
M'agrada que aquesta llicència formatgística que m'he pres hagi fet que et decidissis a escriure al bloc.
Moltes gràcies pel teu comentari i per voltar per aquestes planes.
Hola,
ResponEliminaQUI S´ESPERA NO ES DESESPERA
Cada dia tinc més ganes de llegir el llibre de l´Enric González.
No he estat a Nova York, però m´agrada que m´expliquin històries...
Ara estic llegint La gran marxa, E. L. Doctorow. Sobre la guerra de Secessió nord-americana.L ara i l´abans dels EUA.
Gràcies osonenques
Imma
No ho sabia, això del pseudo-gruyère francès amb forats; deu ser cosa de la "grandeure", també... Gràcies per il·lustrar-me!
ResponEliminaEns veiem per aquí.