dissabte, 3 d’abril de 2010

40 minuts: The xx

The xx, 23

Poca cosa en puc dir, deixat portar pel hype mediàtic, amb el disc descarregat i escoltat de fons uns quants cops, d'aquesta banda joveníssima i britànica de nom The xx, més enllà que l'altre dia vaig anar al Webster Hall del carrer 11 a veure'n el primer concert de la gira del seu àlbum de debut en terres americanes. Segur que els més fets a l'actualitat musical, aquesta que fa un cert temps que se m'escola entre els dits, n'escriuran paraules sàvies i amb més sentit que no pas jo, que m'havia fet el bon propòsit de no anar a veure concerts d'artistes deu anys més joves. Els propòsits suposo que són per a no complir-los i dimecres vaig assistir al concert de The xx a Nova York: un concert senzill, amb les cançons del disc homònim molt ben executades (gairebé diria que impecablement similars a les versions enregistrades: Crystalised, Basic Space, Islands, o VCR), d'un pop amb bases elèctriques de tall britànic molt clàssic. L'única pega; que l'actuació va durar només 40 minuts —intensos, això sí— (els del disc i una única versió), i que abans vam haver d'empassar-nos dos teloners de naturalesa infumable.

Fotos del concert: The xx al Webster Hall.

7 comentaris:

  1. Per oblidar els teloners... especialment la "tia" dels hanson... jiji... i recordar la recerca de dobles destacant el bruce willis, el nacho, i el puyal.
    el concert totalment d'acord senzill i impecable com el disc.

    ResponSuprimeix
  2. No sé què passa amb els teloners en aquesta ciutat. Suposo que ho fan expressament perquè el grup que has anat a veure encara et sembli més bo. Almenys vam passar l'estona jugant a reconèixer cares.

    ResponSuprimeix
  3. doncs així el concert al primavera sound segur que serà curt curt!

    ResponSuprimeix
  4. Suposo (espero i m'imagino) que seguiran el mateix guió que aquí. I és un guió guanyador; perquè les cançons (i la interpretació que en fan) s'ho valen.

    He vist que escrius al Gent Normal que, per cert, me l'han descobert fa poc. Molt bona feina!

    ResponSuprimeix
  5. Un dels dos teloners no eren els suecs JJ? Per curiositat...

    ResponSuprimeix
  6. JJ sí senyor! Crec que eren aquests suecs: una noia que desafinava mentre canta cançons desangelades i un "figura" que rasca 4 acords a la guitarra sense massa ànims. No en tinc referències, però he vist que a Pitchfork els deixaven prou bé. El que vam veure aquí, no s'aguantava per enlloc.

    ResponSuprimeix
  7. doncs hagués tingut una decepció perquè en disc sonen molt bé. Per mi, JJ Nº2 també va ser un dels discos del 2009. He escoltat el nou JJ Nº3 i ja no és tan rodó... potser és certa la sospita que diu que són un producte de laboratori creat pel duet suec de Tough Alliance... i que amb l'èxit han hagut d'inventar-se una façana.

    Amb The xx vaig estar dubtant d'anar al concert de la tardor passada a Barcelona. Però al final vaig renunciar per por d'un concert massa breu i/o decepcionant. Amb tot, espero que continuïn així d'inspirats sempre i facin una discografia com la de Portishead.

    ResponSuprimeix