Història d'un petó
Dissabte passat es va celebrar el 65è aniversari de la rendició del Japó i, per tant, del final de la Segona Guerra Mundial. També se celebraven 65 anys d'un petó molt famós: el d'un mariner a una infermera que va tenir lloc al cor de Nova York, a Times Square, i que va ser immortalitzat pel fotògraf Alfred Eisenstaedt en una instantània per a LIFE Magazine que va esdevenir icònica i que, per sempre més, ha quedat associada a les celebracions del final de la Guerra Mundial.
Times Square kiss-in
Per commemorar l'efemèride, cada 14 d'agost, des de fa cinc anys, la Times Square Alliance organitza una mena de "petonejada popular" o "aplec del petó" que, amb el nom de Times Square Kiss-In, congrega diverses parelles (ells vestits de mariners i elles d'infermeres) en el lloc precís on es va produir el petó original per tal de recrear-lo.
L'esdeveniment té lloc a la placeta central de Times Square delimitada per Broadway i la setena avinguda, entre els carrers 43 i 44, i enguany, va ser precedit pels parlaments de diversos veterans de guerra (Keep the Spirit of '45 Alive!), en un acte que vol mantenir viva la memòria dels pocs supervivents de la guerra que encara són vius. També, aprofitant que es tractava del 65è aniversari, es va col·locar de manera provisional, només durant el cap de setmana, una escultura de 8 metres d'alçada que reprodueix la famosa instantània. L'escultura “Unconditional Surrender” (rendició incondicional) és obra de l'artista Seward Johnson, fa vora 8 metres d'alçada i és feta de bronze i pintada a sobre. Per les dimensions, i per la factura de les dues figures que s'hi representen, més que una escultura sembla una falla valenciana. Dissabte passat, als volts de les onze del matí, unes quantes desenes de parelles van respondre a la crida dels organitzadors i es van congregar als peus de l'escultura. Ben disciplinats, quan els ho van indicar per megafonia, van començar a fer-se petons, i s'hi van estar fins que es va disparar el darrer flaix dels fotògrafs que immortalitzaven l'escena per als mitjans.
La història d'una fotografia
A les set de la tarda del 14 d'agost de 1945, el president Truman va llegir l'anunci de la rendició incondicional del Japó, que marcava el final de la Segona Guerra Mundial. En aquell moment, milers de persones van sortir als carrers de diverses ciutats americanes, entre les quals Nova York, per celebrar el que més tard es va anomenar V-J Day (Victory over Japan Day). A Nova York, el fotògraf Alfred Eisenstaedt era al carrer amb la seva càmera Leica a les mans a la caça d'instantànies; de sobte, va començar a seguir un mariner amb l'uniforme fosc característic, que repartia petons a tort i a dret, a qualsevol dona amb què es creuava; i un cop a Times Square, va veure que engrapava una dona vestida de blanc, una infermera, i que li feia un petó. No va dubtar ni un segon i va disparar quatre fotografies de l'escena. Anys més tard, n'explicaria els detalls en els llibres Eisenstaedt on Eisenstaedt i The Eye of Eisenstaedt, en els quals afirma que, si la infermera no hagués anat vestida de blanc, la imatge no hagués existit: “el contrast entre el vestit blanc [de la dona] i l'uniforme fosc del mariner donen a la fotografia una força extra”.
Qui n'eren els protagonistes?
El que no va fer Eisenstaedt (i que és pràctica habitual dels fotoperiodistes que l'han precedit) va ser prendre notes per posar en context la imatge: el fotògraf no va demanar els noms als protagonistes de la imatge i això, juntament amb el fet que en la fotografia no se'ls veu pràcticament la cara, va deixar la porta oberta a tota mena d'especulacions futures.
Curiosament, no va ser fins al cap de 35 anys que algú va fer un pas endavant per reclamar el protagonisme de l'escena. El 1980, Edith Shain, llavors professora en una llar d'infants de Los Angeles, va escriure una carta a Eisenstaedt: “ara que tinc 60 anys, em fa gràcia reconèixer que sóc la infermera de la seva famosa fotografia”. Eisenstaedt va respondre a la carta i va viatjar a LA per fer-li diverses fotografies a Shain per a un especial de la revista LIFE. Alhora, la revista va fer una crida per tal d'identificar el mariner, a la qual van respondre 11 pretendents i tres candidates més a infermera, que van formar part d'un reportatge al número d'octubre d'aquell any. Des de llavors, dos mariners més han afirmat que ells n'eren el protagonista i, fins i tot, han aportat proves "científiques" comparant marques de la pell per demostrar la seva versió dels fets. Edith Shain, que des que va fer el pas endavant va participar en diversos actes commemoratius de la instantània, va morir el 20 de juny als 91 anys.
Una segona fotografia de l'escena
El petó va ser capturat en una altra instantània (molt menys coneguda que la d'Eisenstaedt) pel fotògraf Victor Jorgensen. Aquesta imatge, presa des d'un angle diferent, va ser publicada l'endemà al New York Times i s'hi veuen els mateixos protagonistes, però tampoc se'n veuen les cares. La fotografia és menys reeixida que la d'Eisenstaedt a causa de l'enquadrament (i per això suposo que també menys famosa), però al fons, entre els passavolants que observen el petó, hi ha una dona, Gloria Bullard, que ha entrat darrerament a escena (als 84 anys) i s'ha presentat com a testimoni dels fets. Si la seva història és certa, posa en entredit l'hora en què va ser presa la instantània, que hauria tingut lloc abans de les set de la tarda i, per tant, de l'anunci del president Truman.
“Get a room!”
Són freqüents els petons al mig del carrer a Nova York? A Nova York no és gaire habitual veure parelles fent-se petons i altres mostres d'afecte en públic. Almenys no és tan normal i natural com a casa nostra. Les causes probablement són diverses i tenen un origen cultural (i religiós d'arrel puritana). De fet, perquè us feu a la idea de l'"anormalitat" que pot suposar, tot i que en aquest sentit Nova York és més oberta que altres ciutats i pobles americans, els novaiorquesos s'hi refereixen amb les inicials PDA (de Public Display of Affection, o mostra d'afecte en públic). Fins i tot, m'he trobat en situacions en les quals algú cridava l'atenció a una parella pel fet de fer-se un petó llarg i apassionat a la boca en un parc urbà. Hi ha universitats que tenen codis de conducta que regulen quines PDA són acceptables i quines no ho són i, fins i tot, hi ha gent a Nova York que arriba a l'extrem d'interpel·lar als implicats en els petons i magrejos i sugerir-los que es busquin una habitació, amb la frase “Get a room!”.
Quina gran feina Miq.
ResponEliminaLa foto fauna mica de pudor a cosa preparada. Per exemple, era normal que una infermera anés en bata blanca per Times Square... en horari probablement laboral? Més encara, era aconsellable que una infermera de debò deixés que li destrossessin la carcanada d'aquesta manera?
ResponEliminaLa meva aposta és que aquesta parella eren Fred Astaire i Ginger Rogers!
Be, de fet crec recordar que va sortir a la llum certes teories conspiranoies que deien això mateix, que era preparat.
ResponEliminaLa foto que sí que s'ha demostrat que era preparada, perquè el mateix autor ho va acabar reconeixent, és “Le Baiser de l'hôtel de ville” de Robert Doisneau. Ara, amb el misteri i les històries contradictòries que amaga la d'Eisenstaedt, tampoc m'extranyaria que el fotògraf l'hagués preparada o pactada amb els protagonistes de l'escena.
ResponEliminaVisca les teories conspiratòries!
Ahhh, si, si, ara que ho dius la conspiranoia era sobre la foto de Doisneau!
ResponEliminaHome, això del "get a room" no és mala idea, l'altre dia al tren hi havia una parella que més que PDA van estar a punt de fer un PD...F, de tan afectuosos. També es podria dir això als del telèfon mòbil!
ResponElimina…als del telèfon mòbil amb la música a tot drap, i sense auriculars, sí que se'ls hauria de suggerir “get a room!” o “get a pair of headphones!”
ResponElimina:)