El germà petit

Tornant de Califòrnia a Nova York, gràcies al wifi de l'avió, escric el segon apunt del blog Laetoli. Aquest nou blog és el germà petit de La Llumenera que us anunciava fa una setmana i neix com un projecte personal de comunicació científica 2.0 en la nostra llengua que, d'entrada, tindrà tres canals. El blog, a la secció de ciència del diari Ara, una pàgina a Twitter i una altra a Facebook. Si us agraden i us encurioseixen els temes de ciència i de salut, us animo a que els seguiu i em feu arribar les vostres qüestions i comentaris sobre què us agradaria que hi tractés. No cal dir que La Llumenera continuarà oberta i que encara em queden força coses de Nova York al tinter.

Leaving New York, never easy

Potser és ara i aquí que hauria de fer-ne l'anunci; perquè les pàgines d'aquest blog són indestriables d'aquest lustre, d'aquests cinc anys que he passat a Nova York: avui, 22 de novembre de 2010, falta exactament un mes per dir adéu, de manera definitiva, a aquesta ciutat que, personalment, ha significat tantes (i tan bones) coses. Falten exactament quatre setmanes per posar punt final a l'etapa novaiorquesa de qui, durant aquests 51 mesos —59 mesos, si comptem la forma embrionària del blog—, ha escrit vora nou-cents textos sobre la ciutat dels gratacels: la ciutat que aquí vaig rebatejar com “de les línies verticals”. Sé que seran setmanes intenses, atapeïdes de feina i, en les quals, probablement, no em podré acomiadar com déu mana de Nova York. Tampoc he meditat encara la mutació que forçosament haurà de patir La Llumenera de Nova York quan comenci a mirar-se Nova York des de la distància; alguna cosa n'haurem de fer. Però el que sí que sé del cert és que aquest aprenent de cronista trobarà a faltar totes i cadascuna de les línies verticals (i dels plecs) d'aquesta ciutat fascinant. Leaving New York, never easy.

Record #1

M'havia resistit a penjar aquesta fotografia. Alguns de vosaltres pensareu: un altre cop? És l'enèsima versió de la mateixa instantània, i (aquí, aquí i aquí) ja n'havia explicat la història i les diverses vicissituds que el rètol lluminós de la fotografia ha patit als darrers anys. Però un comentari al darrer post del blog, m'ha fet pensar en alguns dels amics que he conegut en aquest lustre a la ciutat dels gratacels. Un dels quals, l'autor del comentari en el post anterior va ser qui em va fer descobrir aquest racó de Nova York, a la riba queensiana de l'East River. Crec que el primer cop que m'hi van dur (segons l'arxiu fotogràfic, el març de 2007), hi vam anar amb cotxe (el cotxe privat, aquesta rara avis a Nova York!). Després, hi he tornat infinitat de vegades, amb el tren 7 des de Grand Central o, des que visc a Queens, amb la combinació d'N i 7. És el lloc idoni per portar-hi les visites perquè hi experimentin la sensació del "ja sóc a Nova York", gràcies a l'espectacle d'unes vistes magnífiques i privilegiades de Manhattan, davant de les Nacions Unides i del carrer 42 (foto). El parc i la tipografia de neó del rètol lluminós també valen la pena.

De la nit de Halloween al matí de la Marató

Encara he d'endreçar les fotografies de la darrera setmana. Una setmana en la qual he tornat a descobrir la ciutat a través dels ulls d'un visitant, amb la mirada verge de qui s'hi enfronta per primer cop. Els que hi vivim exiliats, i sovint rebem visites d'amics i familiars, fem anar el tòpic, del tot cert, que els visitants ens descobreixen i ens fan freqüentar llocs de la ciutat que la rutina ens havia fet invisibles. Ens recomanen algun lloc que surt a les guies; aquests llibres que ja no llegim perquè n'hem escrit un de propi i mental amb el qual arrosseguem les visites i juguem a fer de guia. En el meu cas, el top ten podria anar més o menys així: High Line Park i els edificis vells del Meatpacking District, Gantry State Park (amb unes fantàstiques vistes de Manhattan des de Queens), Williamsburg (amb el brunch de rigor al Sweetwater i les vistes de Manhattan des de Brooklyn, a l'East River State Park), unes quantes voltes Guastavino (la de l'Oyster Bar de Grand Central Station i la del Bridge Market del Queensboro Bridge, per exemple), una passejada pels carrers del West Village, l'East Village de nit (i Tompkins Square Park i els community gardens, de dia), el passat dels immigrants al Lower East Side, Harlem i el jazz (i una nit al St. Nick's Pub), el Brooklyn Bridge i el Manhattan Bridge (i el barri de DUMBO que hi ha a sota), els Brooklyn Heights…

Dromedaries & Rockettes

Aquest matí, a punt d'arribar a la feina, m'he trobat amb un parell de dromedaris al mig del carrer. A Nova York, les sorpreses són contínues i, per això, la gent quan veu alguna cosa que se surt de la normalitat, únicament estarrufen el nas, aixequen un instant la mirada per sobre de les pàgines del diari i, tot seguit, retornen al seu capficament individual. En aquest cas, però, l'escena era prou insòlita com per atreure un bon nombre de curiosos i borinots que envoltaven els animals en un eixam de flaixos i instantànies preses amb els telèfons. Els dromedaris (molt tranquils) eren a sobre la vorera, al carrer 67 entre la segona i la tercera avingudes, i no impedien el trànsit de cotxes, però sí el dels vianants que transitàvem per la vorera nord, al davant dels estudis de la cadena de televisió FOX. El pessebre el completaven un parell d'ovelles i un ruc, i quatre Rockettes que, en aquell precís instant, estaven sent entrevistades a peu de carrer (fotos).



The Rockettes són la companyia de ball del Radio City Music Hall de Nova York. Són l'actuació estel·lar de l'espectacle Radio City Christmas Spectacular que, des de fa 77 anys, ocupa cada dia de la setmana, durant la temporada de Nadal, l'escenari del Radio City Music Hall.