El dia que toca remenar l'armari

El dia que toca remenar l'armari per a treure'n el jersei que vam entaforar-hi ara fa un bon grapat de mesos marca el punt d'inici de la tardor; independentment que el gest coincideixi o no amb l'equinocci astronòmic, el gastronòmic o el pregonat als quatre vents per una cadena d'establiments comercials.

Aquest matí camí del consulat, a la tercera avinguda, fotia un aire glaçat d'aquests tan novaiorquesos que t'estira quan arribes a una cantonada i sembla que t'hagis d'envolar. Ha tocat a la fi, l'estiu? Ara va debò!

Els que no se si van debò o s'ho prenen en conya són els funcionaris de l'estat que haurien de vetllar –ja no dic, treballar– perquè un ciutadà responsable com jo pugui exercir els seus drets democràtics a les eleccions del Parlament d'aquesta tardor. Si, nano, dec ser dels pocs que no n'està fins als...i que matina, un dia com avui, per anar a posar un recurs al consulat per tal d'aparèixer en el cens de residents a l'estranger i poder votar. Potser seria més efectiu arribar-me a Lexington amb el carrer 67 i encendre-li un ciri a Sant Vicenç Ferrer que, per això de ser valencià, potser m'entendria millor que al consulat on, encara que els hi monti –el ciri– no crec que aconseguim res. Els papers són plens, el recurs enviat per fax i, molt amablement, m'han informat que si tot rutlla, rebré un sobre a casa amb totes les paperetes i les instruccions per a votar per correu o directament al consulat.

Estaria bé això de votar en una planta trenta amb vistes a midtown Manhattan. A veure si així, d'una vegada per totes, la política catalana esdevé d'alta volada. Si més no, tan amunt i amb aquest aire de tardor, agafarem un bon refredat.


(foto: balcó de casa. autor: m.bello)