dimecres, 1 de novembre de 2006

Històries quotidianes

És veritat que fa massa dies que són les vuit a la Llumenera. Em vaig oblidar de donar corda al rellotge i el temps es va aturar. I a diferència d'altres cops, en aquest cas –amb el temps aturat– han continuat passant coses. La feina, a voltes comença a sortir per les orelles i s'acumula tot en dues setmanes: la preparació de dues xerrades, la lectura de piles d'articles per tal de no fer gaire el passarell, o el préssec, o qualsevol altra fruita o animal que us vingui al cap. Bé, què us he d'explicar –als que sou del ram i als que no–, la feina al laboratori és llarga, i és cosa de formiguetes. I alguns cops tinc la sensació, més aviat, de ser un elefant passejant per una cristalleria. Però poc a poc les coses van sortint i hi ha sorpreses com la d'ahir al vespre, que et fan canviar el rumb d'una xerrada i haver de replantejar les diapositives a correcuita i que, en definitiva, són la salsa d'aquesta feina.

A partir d'ara, però, toca aprendre a organitzar les hores, aprendre a prendre's la vida amb més calma. I viure la tardor en aquest racó de món on hi ha una carabassa a cada porta, on els ganàpies es disfressen de qualsevol cosa, pel gust de disfressar-se, i on sovintegen les festes a casa els amics –els que se'n van i s'acomiaden, però també els nouvinguts–. Aquest racó de món on tallaran tots els carrers un diumenge al matí per tal que passi una comitiva desenfrenada de corredors. La meva primera marató a Nova York. I passa pel costat de casa. Aquest racó de món on el fred, es resisteix a venir de cop i va fent intents. A la tercera? Aquest racó de món, que poc a poc també em vaig fent meu. Tot i que aquesta tarda l'he passada connectat a Catalunya.

Demà ja et contaré les meves impressions sobre l'exposició Tropicália: A Revolution in Brazilian Culture al Bronx Museum.

1 comentari:

  1. ostres, es bo que et donin vidilla tot i que hagis de fer moltes coses i molt depressa. va per quan despres hagis destar mirant les mateixes 4 lletres hores i hores i dies i dies per veure que al final, el que has clonat, es la mateixa follistatina de sempre...
    petonas!(sento no deixar-te comentari al last blog, pero mira, aquest m'agrada)

    ResponSuprimeix