diumenge, 7 de gener del 2007

Oceà (tercer)

Sona el Plou i fa sol de Sopa de cabra. Fa dies llegia una entrada al bloc de Laura Crespo –hostatjat a La Vanguardia– que feia referència al disc d'homenatge als gironins que tot just s'acaba d'editar. L'edició del disc servia d'excusa per a rescatar un argument antic, però recurrent, sobre la (manca de) qualitat de la música cantada en català.
Polèmica servida. La blocosfera del país ha bullit: comentaris a l'entrada inicial, entrades a altres blocs, etc. Enlloc, però, he llegit arguments com els que tot seguit vull exposar.
És curiós que Crespo mantingui que la música que es fa en català és de poca qualitat, originalitat i que arrisca poc. ¿És que la manca d'originalitat al nostre país afecta únicament i en exclusiva els artistes que s'expressen en la llengua pròpia? ¿Són de més qualitat les cançons de Raül Fernàndez (Refree) escrites en castellà que les que escriu en català? ¿I les de Mishima o Guillamino en anglès? ¿Les de Roger Mas en italià? ¿És que ha perdut qualitat Marc Parrot al magnífic Mentider respecte als seus interessants treballs precedents en castellà?
La música catalana s'expressa en llibertat i fa el que pot en un escenari global difícil, dominat per grans grups amb criteris artístics més que discutibles –entre els quals el grup on treballa Crespo– que es lamenten de les pèrdues que els ocasiona la pirateria després d'haver promocionat durant anys subproductes de dubtosa qualitat.
La música catalana, tot i aquest escenari advers, és diversa i s'expressa en llengües i estils diferents. És rica malgrat bona part dels mitjans audiovisuals i escrits –entre els qual el diari La Vanguardia i "la nostra"–, que amaguen per manca de rigor periodístic les realitats culturals del país. És més fàcil omplir pàgines a partir de teletips cuinats en una productora de televisió que s'encarrega de cercar "nous talents" cantaires en un concurs a la petita pantalla, que sortir al carrer, veure que s'hi cou i elaborar una crònica acurada a partir d'informació recollida de primera mà.
Crespo s'equivoca; intencionadament o per manca d'ofici periodístic. El nostre país, malgrat l'escenari desfavorable, viu un dels períodes de creativitat i creació musicals més prolífics. Tant en llengua catalana com en altres idiomes.
La llista és ben llarga: Sanjosex, Mazoni, La Troba Kung-Fú, Guillamino, Ojos de Brujo, Mishima, Abús, Conxita, La carrau, 12Twelve, Marc Parrot, Martingala, Clara Andrés, Quimi Portet, Auxiliar, Le petit Ramón, Gerard Quintana, Albert Plà, Refree, Roger Mas, Erm, Els Pets, Gertrudis, Miquel Gil, Canimas, Xerramequ Tiquis Miquis, Adrià Puntí, Antònia Font i Joan Miquel Oliver, Muchachito, 08001, Kitsch, Obrint Pas, Pastora... i un llarg etcètera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada