dimarts, 1 de maig del 2007

Plecs de paper

Stella

Els calers estarrufen. L'ascensorista ens indica el trajecte que seguirem en vertical i què ens trobarem un cop arribem a destí. També ho farà al viatge de tornada. I ho fa amb un estil que recorda aquells cassets per a aprendre idiomes com a mones de repetició. Un cop s'obren les portes, espeteguem de ple amb un grup de benefactors, d'aquests que omplen les arques del museu i que fan del Met el que és. L'arquetipus de ric novaiorquès –i això, de per si sol vol dir molt i molt ric– pot ser alt, baix, calb, tenir els cabells blancs, ser vell o no ser-ho tant, generalment ser home (i en això darrer que ningú vulgui llegir-hi res: el cronista, simplement, retrata la realitat que l'envolta), fer més panxa o fer-ne menys; però sempre té un nosequè, una mena d'aurèola que et donen tots els zeros del compte corrent. En Guillem afegeix que "darrera" o, més aviat, al costat de l'home ric sempre hi ha una dona: alta. Ho comprovem empíricament.

Més enllà de la reflexió de cafè, el roof del Met fa goig amb les escultures estructurals de Frank Stella i la posta, que apunta més enllà dels gratacels de midtown que emmurallen el parc central pel sud. L'enclavament del museu és estratègicament perfecte: és dins el parc. Des del terrat, sobrevolem amb la mirada, a vol baix d'ocell, arran de les capçades dels arbres que comencen a verdejar. La ciutat sembla en repòs des d'aquí: el monstre descansa? És només una il·lusió acústica. La llum juganera del capvespre fa formes incomprensibles entre les línies impossibles de les escultures. Bevem vermut roig. Endrapem tot el que volem. I des de l'exili, canviem el nostre país petit. Però no deixa de ser una conversa de cafè. Frank Stella parla amb uns amics a la taula del costat.

He dit mai que m'agraden les tardes de primavera a Nova York?

_________________________________________________________________________________________________________

guillemdefak.com/blog
: Frank Stella al terrat de casa
defak's flickr: Frank Stella

Frank Stella a The Metropolitan Museum of Art, a partir de l'1 de maig:

Frank Stella on the Roof, fins al 28 d'octubre
Frank Stella: Painting into Architecture, fins al 29 de juliol

4 comentaris:

  1. Tot plegat és que ets al centre del Imperi Romà del segle XXI.
    Fes-te 2100 anys enrera.
    "La llumenera de Roma".
    Eta al fòrum i tot just t'acabes de creuar amb Ciceró.

    Al meu poble hi ha Franks Stellas i Pattis Smiths. Locals, però hi són.
    No és, allò més petit, un reflex del més gran?

    O és al revés?

    O és l'ara el reflex de l'abans?

    ResponElimina
  2. les primaveres en aquest pais son sempre espectaculars.
    l'inici de la primavera a Washington DC era impresionat... a Chicago es mes suau pero segueix essent remarcable.

    si, a mes, pot estar admirant Frank Stella, al Met, mentres "el monstre" reposa (?), que mes es pot demanar?

    ResponElimina
  3. Potser si que és la capital de l'imperi, tot i que "el Senat" és més al sud: en aquesta ciutat on l'inici de la primavera és impressionant gràcies a la donació de milers de cirerers bords per part del Japó en senyal d'agermanament (ai las!).

    Aquí a NY també són/som molt provincians, com a tot arreu (i en el bon i el mal sentit del terme). NY potser té la sort de ser reflex de molts petits. I això és el que la fa gran.

    ResponElimina