Ordinary, 1969

Fa dies que la primavera omple tots els espais d'entre les línies verticals de la ciutat. Els dies són més llargs i blaus. Els restaurants són plens de gent, com sempre, però ara de portes enfora: amb els batents oberts al carrer i les taules sobre el paviment de les voreres. I les nits són suaus i propicien les passejades.

Si a això li sumem que els concerts d'aquesta setmana eren al Town Hall, del carrer quaranta-tres amb la sisena, i al Radio City, de la sisena amb el carrer cinquanta, l'equació és complerta i el passeig de tornada a casa inevitable.

El trajecte discorre per una midtown de carrers deserts a aquesta hora de la nit i edificis d'oficines desangelats. M'agradar passejar per Nova York i tenir aquesta sensació irreal que en sóc el sol habitant. Ocasionalment, trobo algú que plega de treballar enllà de la mitjanit i surt al carrer des del vestíbul desert d'un gratacels. El miratge de la solitud el trenquen també els yellow cabs que pugen i baixen per Park Avenue.

Aquí, entre els carrers cinquanta-dos i cinquanta-tres, hi ha el Seagram Building, l'icònic gratacels que Ludwig Mies van der Rohe va construir a finals dels anys cinquanta. Amb aquest edifici, l'alemany va establir un patró arquitectònic que s'empraria posteriorment, amb més o menys èxit, en molts altres gratacels de la ciutat: el Seagram Building s'allunya de Park Avenue i a davant deixa pas a una plaça oberta a la ciutat (a privately owned public space).

M'aturo a la Seagram Building Plaza i m'entretinc observant els jocs de formes que fan l'aigua i la llum i com un vent lleuger es fica dins l'estructura de Calder que hi descansa al bellmig: fins al dos de juny.