La vida és una "raffle" de llum i de color

Baixar entre setmana, a quarts de dotze de la nit, dels Washington Heights en un vagó de l'A Train carregat de blancs descolorits com jo no és el més usual.

Tornem del primer dels dos concerts amb què The Black Crowes tanquen la gira d'aquest any, a Nova York.

Dues hores i quinze minuts de música intensa que resumeixen un dels millors concerts de l'any.

Però aquest post no és per parlar del concert, ni tampoc de la telonera d'excepció, Patti Smith. Ja tindrem temps per parlar-ne. Tampoc per explicar dues coses que se m'han acudit mentre pujava amb el metro fins al carrer cent setanta-cinc i que, amb la llargada del trajecte, he tingut temps de sobres d'apuntar a la llibreta i de desenvolupar. Però no serà avui quan les passi a net i les pengi (al sol).

I és que avui ha estat un dia ben estrany. No passa cada dia que un premi Nobel digui el teu nom en veu alta davant d'un auditori ple de gom a gom i que això sigui per anunciar que t'ha tocat la rifa d'un iPod. Weird.


[Demà, nit de Halloween, repetim]