diumenge, 25 de novembre de 2007

Defecate you little parrot

Ja ho té això una ciutat gran com Nova York; contínuament genera històries i personatges que són més estranys que la pura ficció. "Són ben folls aquests americans!", que diria Obèlix en veure com es comporten alguns súbdits de l'imperi.

En un fanal prop de casa, a l'Upper East Side, hi trobo enganxat un cartell d'aquests del far west, d'ES BUSCA. El miro i no m'ho crec; els propietaris d'un lloro perdut recompensen qui el trobi amb la inestimable suma de deu mil dòlars. Tot i que la moneda estatunidenca es devalua a marxes forçades, la xifra continua sent ben llaminera.

A la nit, a les notícies locals —que ja us podeu imaginar de quin peu calcen— entrevisten la propietària de la bèstia, que també ho és d'una botiga d'animals del carrer seixanta —l'escenari del crim. El locutor esprem la llengua anglesa fins a límits insospitats i es treu de la màniga la paraula birdnapped —gloriós. El marit de la senyora s'ho mira amb cara de pomes agres des d'una distància prudencial quan ella diu,

He is not a pet, he is my lifelong companion, he's been by my side in my darkest, darkest days and I cannot live without this bird.

Després, entrevisten la dependenta que diu que no ha vist res mentre els propietaris eren de vacances a Florida. És curiós però la dona té cara de cacatua. Ben sospitós tot plegat.

I, finalment, la propietària que torna a reblar el clau,

He is a monogamous bird, the african grey parrot, they mate once for life. When Franklin met me, he saw me, he mated with me, I'm his wife, I'm his mother, I'm his lifelong companion, he is not interested in anyone. I don't care if it takes two years...he's not gonna like you.

Tot amb tot, quan reviso la història només em ve a la ment una frase: Cágate lo...

[+ Vegeu-ne el vídeo de la notícia a Fox5 New York]

12 comentaris:

  1. No crec que s'hagi escapat el lloro, ni que algú l'hagi robat (un lloro fa massa escàndol perquè algú gosés segrestar-lo!!!). M'ensumo que deu haver estat el marit, cansat de les preferències de la muller, qui el deu haver escanyat i enterrat en qualsevol parterre de la ciutat o al back yard

    ResponSuprimeix
  2. Hi ha una altra explicació possible, en una línia força allunyada de la truculència criminal de qui ha llegit molta novel·la policíaca.
    El lloro, tip de rebre amors de tota mena, ha fugit. I ara mateix es troba a Honolulu, en una palmera paradisíaca, menjant dàtils ben frescos; i no pas d'aquells enllaunats que la seva mestressa li comprava al Gourmet's Garage del carrer 66.

    ResponSuprimeix
  3. Ei! Que el Gourmet Garage és al carrer seixanta-quatre!

    --
    S'accepten les dues hipòtesis, però si és així no cobrarem de cap manera els deu mil dòlars de la recompensa ;-)

    ResponSuprimeix
  4. Oblida't de la recompensa: el lloro ha acabat a l'olla. Se l'ha fotut el marit enlloc de l'indiot de Thanksgiving.

    Birdnapped: neologisme de l'any. Això sí que és tenir el cap ple de pardals! Jo afegiria parrotofília per descriure el vici de la senyora.

    Per cert, deixa de veure les notícies de la tele o acabaràs malament...

    ResponSuprimeix
  5. M'agrada el terme parrotofília, però potser seria més català llorofília o papagaiofília.

    ResponSuprimeix
  6. Hi ha d'altres possibilitats.
    1. cotorrofília
    2. un nom científic com, per exemple, incontinenterlocutofília i
    3. rorofília (perquè, en la llengua carib, roro és el nom original del qual prové en nostre lloro -i el de la senyora trista i sola).
    Més propostes?

    ResponSuprimeix
  7. Quins collons,
    se l'estima bojament i no pot viure sense el lloro però se'n va a Florida sense el bitxo, estava farta d'agafar el mòbil i comprovar que era el lloro imitant-ne el so.
    M'ensumo que és publicitat gratuïta de la botiga d'animals.
    Salut

    ResponSuprimeix
  8. Sí, tot sembla ser una altra campanya de màrqueting viral, ai, vull dir màrqueting pardal.

    ResponSuprimeix
  9. Esteu tots fatal... vull dir (tambe) pardal!!!

    ResponSuprimeix
  10. segur qeu era un bon pardal!

    ResponSuprimeix
  11. Quina perla!

    Una història digna d'un conte d'en Quim Monzó, no us sembla?

    ResponSuprimeix
  12. Sí noia, aquests darrers dies a LA LLUMENERA, entre una cosa i una altra (posts dedicats als vincles de Monzó amb Nova York i a la fuga de l'african grey parrot), he fet el meu petit homenatge particular i involuntari als grans Vendrell, Barnils i Monzó i al mític programa de Catalunya Ràdio El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico.

    ResponSuprimeix