dilluns, 5 de novembre de 2007

Pla a Nova York (I)

Aquest vespre, zapejava d'un canal a l'altre i he acabat ensopegant amb un dels incomptables anuncis de menjar que poblen els interludis de la televisió americana i que competeixen en abundància amb els de cotxes i els de medicaments d'alta graduació. A l'anunci, una família sopa al voltant d'una taula i, tot d'una, el fill de la família s'aixeca i es posa dempeus a sobre la cadira per a donar-li les gràcies a la seva mare pel sopar que els ha preparat. Resulta, però, que el sopar surt d'unes bosses envasades amb atmosfera reductora i consisteix en un pollastre fregit d'aspecte força dubtós; i més si tenim en compte que, normalment, el de la foto és el bo. Sincerament crec que l'anunci competeix en imbecil·litat amb aquells en què el cap de família —mare o pare— torna al vespre amb el sopar que ha arreplegat, camí de casa, d'un MacAuto qualsevol. I a sobre, els fills foten bots d'alegria. On anirem a parar!

Sembla que aquesta "tradició" americana ve d'antany; si més no, vegeu que en deia Josep Pla el 1954.

Els clients de la barra han despatxat el seu abundant, suculent, primer plat. Es tracta, és clar, de plats envasats, prèviament cuinats. (A Nova York hom pot comprar una llauna d'arròs de pollastre a cada cantonada.) A priori, aquests plats tenen poc sabor i poc perfum, el seu interès no és pas pròpiament extraordinari, però, tal com es van posant les coses del món, ha arribat potser el moment de preguntar si no és millor menjar (parlo de la gent corrent) aquesta cuina de llaunes de gust estàndard que la infecta cuina displicent i adotzenada que elaboren la immensa majoria de cuiners i cuineres en les presents circumstàncies. Els americans han arribat a la conclusió que si la cuina professional no és molt bona és preferible utilitzar envasats. És una solució que, a part de tenir molts avantatges pràctics, no deixa d'ésser respectable.

Josep Pla, Weekend (d'estiu) a Nova York

5 comentaris:

  1. Encara que sigui amb retard i sense connexió amb el post d'avui (però sí amb el de la carabassa de fa dos dies):
    "El sereno tiene un perro
    que se llama Capitán
    y a la una de la noche
    se ha comido todo el pan.
    SerEEno, las doce i mEEdia
    nublado está"
    En record de la síndria petita, buidada i amb una espelma dintre, a Segur de Calafell. I abans no ens hagués arribat el costum americà.

    ResponSuprimeix
  2. La síndria-fanalet a quina època de l'any era? Per sant Joan?

    ResponSuprimeix
  3. La síndria-fanalet no formava part de cap festa. Ens aplegàvem quatre nanos (al carrer de la Corretgeria, de València) i féiem la nostra, a una hora ben prudent de la nit, i cap a casa.
    I és clar que aquesta festeta només es podia fer en l'època de les síndries; és a dir, a l'estiu. Com la vam fer un parell de vegades a Segur de Calafell.

    ResponSuprimeix
  4. Jo vull la descripció del MET!

    ResponSuprimeix
  5. Vols que et deixi el llibre, o vols que la pengi a La Llumenera?
    Encara em picaran el crostó els de Destino.

    ResponSuprimeix