Desglaç
Tot el dia que el vent bat l'illa i de poc no la desenganxa dels ponts que l'aferren al continent.
A recer, he vist com l'estrat de núvols —d'un gruix plom— viatjava a velocitat d'ultrasò.
Ran de terra, els arbres vestien d'hivern; nus de fulles que (a hores d'ara) s'amunteguen a Connecticut.
A boca de nit, tot és simfonia. Sobretot, per la lona de plàstic blau que —desbocada— gronxa
[l'esquelet del gratacel.
Caram, quina prosa que gastes... Te'n felicito.
ResponSuprimeixProsa poètica!! ;-)
ResponSuprimeixQuin privilegi llevar-se i poder veure el que surt a la foto!
Maco maco! Plas plas plas! (aplaudiments a la foto i al poema).
ResponSuprimeixNo vull ser perepunyetes però els ponts grans (menys un) ens uneixen a una altra illa...
Ves que el fred i el vent no reviscolin el poeta.
ResponSuprimeixI ara surto anonymous? Ja ho veuen...
ResponSuprimeixLa qüestió dels ponts és una llicència poètica...
ResponSuprimeixi de poc no la desenganxa del TRIBORO i del GEORGE WASHINGTON BRIDGE que l'aferren al continent
...hagués trencat una mica el ritme.
el mateix per A recer, que vol dir DES DE LA FINESTRA DEL CURRO...