dilluns, 3 de desembre de 2007

Desglaç

American Sky (3)

Tot el dia que el vent bat l'illa i de poc no la desenganxa dels ponts que l'aferren al continent.

A recer, he vist com l'estrat de núvols —d'un gruix plom— viatjava a velocitat d'ultrasò.

Ran de terra, els arbres vestien d'hivern; nus de fulles que (a hores d'ara) s'amunteguen a Connecticut.

A boca de nit, tot és simfonia. Sobretot, per la lona de plàstic blau que —desbocada— gronxa

[l'esquelet del gratacel.

6 comentaris:

  1. Caram, quina prosa que gastes... Te'n felicito.

    ResponElimina
  2. Prosa poètica!! ;-)


    Quin privilegi llevar-se i poder veure el que surt a la foto!

    ResponElimina
  3. Maco maco! Plas plas plas! (aplaudiments a la foto i al poema).

    No vull ser perepunyetes però els ponts grans (menys un) ens uneixen a una altra illa...

    ResponElimina
  4. Ves que el fred i el vent no reviscolin el poeta.

    ResponElimina
  5. I ara surto anonymous? Ja ho veuen...

    ResponElimina
  6. La qüestió dels ponts és una llicència poètica...

    i de poc no la desenganxa del TRIBORO i del GEORGE WASHINGTON BRIDGE que l'aferren al continent

    ...hagués trencat una mica el ritme.

    el mateix per A recer, que vol dir DES DE LA FINESTRA DEL CURRO...

    ResponElimina