dimarts, 27 de maig del 2008

Honeymoon Project, d'Antoni Miralda

Sunset (11)

La fascinació dels artistes catalans per l'Estàtua de la Llibertat (Miss Liberty, per als novaiorquesos) com a element de discurs artístic no se circumscriu únicament a la rèplica surrealista que en va fer Salvador Dalí, amb els braços alçats i una torxa a cada mà, i que podem contemplar a Cadaqués. El 1986, l'any del centenari de l'estàtua, el terrassenc Antoni Miralda va tramar-ne el casament amb un pretendent dos anys més jove i a 6170 quilòmetres de distància de la núvia: el monument de Cristòfol Colom al capdavall de La Rambla de Barcelona.

Tinc el record borrós que, a la primavera de 1988, em van duu a la Fundació Miró de Barcelona a veure l'exposició Prenúpcies, en la qual Miralda presentava els preparatius per al casori de tan insignes monuments. Dos anys abans, al Jacob K. Javits Convention Center de Nova York, havia tingut lloc la cerimònia de prometatge, a la qual hi van assistir l'alcalde de Nova York, Edward I. Koch, en representació de la núvia, i el de Barcelona, Pasqual Maragall, en representació del nuvi. Sembla que l'alcalde de Nova York, amoïnat pels costos del casori, va preguntar “Doesn't the groom's family usually pay for these things?” [“No és la família del nuvi qui paga aquestes coses normalment?”]. El 1990, Miralda va dur el Honeymoon Project a la Biennal de Venècia i, el juny de l'any següent, la peça principal de l'aixovar —el vestit de núvia— va ser tres setmanes en exposició, embolcallant una paret de vidre de deu pisos d'alçada al Winter Garden del World Financial Center a Battery Park City, tal com descriu The New York Times.

La boda va tenir lloc el dia de Sant Valentí de l'any olímpic de 1992. Els preparatius inicials preveien una cerimònia al gran hotel César Palace de Las Vegas; però, quan tot ja estava llest, el director de l'hotel es va fer enrere i la cerimònia es va haver de celebrar als afores de la ciutat, en ple desert. El periodista Carles Sentís en va deixar constància per a l'Avui:

«Amb una mica de retard i amb taxi, en lloc de limousine, van arribar els components de la cobla de sardanes de Palafolls. La tenora i la gralla, acostumades a sonar pels tendres verds de l'Empordà, es van fer sentir per un desert bastant dalinià, com és el de Nevada. Potser no va anar tan malament que aquestes noces acabessin al sorral. No hi ha, en tota la vida, una etapa al desert per meditar?»

9 comentaris:

  1. Ella no seria massa alta per ell? Tot i això, quina idea més maca...casar algu a l'altra banda de les onades

    ResponElimina
  2. Llegir el post m'ha recordat aquesta història. 17 anys? Mamma mia, com passa el temps!!

    ResponElimina
  3. Jo tenia una adhesiu rosa i blau cel, una mica kitsch, amb les efígies dels nuvis enganxat a la carpeta!

    ResponElimina
  4. agnès,
    Ella és infinitament més alta que ell; però l'amor és l'amor.

    ferran,
    17 anys: OMG!

    calpurnia,
    el que pagaria per veure l'adhesiu. Marxandatge anys vuitanta. Al costat quin més hi duies? "V", "Joey Temespt" o, directament, "Rick Astley"?

    flanagan,
    sí, ja ho veus, hi ha qui, fins i tot, n'havia dut un adhesiu a la carpeta.

    ResponElimina
  5. Doncs aquesta carpeta encara existeix, la busco i en penjo una foto! Rick Astley, of course - va dir morint-se de vergonya...

    ResponElimina
  6. Què bo, què bo. N'esperem la foto ;-)

    ResponElimina
  7. http://www.flickr.com/photos/calpurnia/2542632194/

    Era més petita del que em pensava i està una mica descolorida, però ja us en fareu una idea! A dins hi he trobat els treballs de 7è i 8è d'EGB. Estic under shock...

    ResponElimina
  8. Ho sento, però la cobla de sardanes no era de Palafolls, era la Cobla Vila de Blanes, que no només va anar al casament de Las Vegas, sinó que també va participar en algun altre acte del Honeymoon Miralda Project. I, que jo recordi, no vam arribar amb retard, sinó que ja érem allà. Això sí, no vam arribar-hi en limousine. Ai, ai!, aquest en Carles Sentís!

    ResponElimina