Vicky Cristina Barcelona

Pots entendre als noucentistes i la seva tírria a les formes recargolades i recarregades del Modernisme. Gaudí pot arribar a embafar. Ho fa, especialment —per sobredosi— a la darrera pel·lícula de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona; perquè quan la veus tens la sensació que la ciutat és únicament, i en exclusiva, obra de l'arquitecte de Riudoms (o Reus).

Una Barcelona, que la fotografia de Javier Aguirresarobe mostra excessivament groga, és l'escenari on, durant unes setmanes d'estiu, discorren les peripècies lúdico-sexuals de dues turistes americanes (Rebecca Hall i Scarlett Johansson), un pintor catalano-asturià (Javier Bardem) i la seva ex-dona, també pintora (Penélope Cruz).

Divendres a la nit, dia de l'estrena a Nova York, a les taquilles de l'Angelika Film Center, les entrades fa estona que s'han esgotat per a les sessions de les 7, 9.20 i 10.20. Ho anuncien tres cartells, un per a cada sessió, que reprodueixen una fotografia de dues de les actrius del film i que ja devien tenir impresos en previsió de fer el ple; amb una tipografia neta i centrada, el títol de la pel·lícula i l'hora de la sessió, en negre, i l'avís SOLD OUT (exhaurides), en vermell.

La major part de la crítica americana (que deu ser de vacances intel·lectuals) l'ha rebuda amb grans elogis: l'esperat retorn de Woody Allen, en diuen. Ja em perdonareu, però jo no veig per enlloc els diàlegs àgils i les sentències mordaces de Manhattan i d'Annie Hall, o les converses creuades tan característiques de l'obra del director de Brooklyn; ni cap de les protagonistes femenines és Diane Keaton, ni Bardem tampoc és Alan Alda.

L'argument, de tan esquemàtic, és ridícul i els personatges, simples caricatures: el latin lover (Bardem), la bomba de rellotgeria jove, sexual i impulsiva (Johansson), que contrasta amb l'amiga pudorosa que és a punt de casar-se (Hall) i, finalment, la temperamental i almodovariana (d'un Almodóvar amb altes dosis d'histrionisme pre-Mujeres al borde de un ataque de nervios), Cruz. Les situacions són forçades, les transicions absents, els tocs de comèdia no passen d'un parell d'acudits desafortunats i d'unes escenes bodevilesques amb quatre crits; i la dissecció punyent de les relacions de parella, més val que l'aneu a cercar en alguna de les seves grans obres de finals dels setanta. Allen a Barcelona hi va anar amb les vacances (molt ben) pagades.

El muntatge final relega al paper d'infra-extres a tota una sèrie d'actors catalans que devien perdre el cul en fila índia per posar-se davant de la càmera del novaiorquès. Només Abel Folk (un petó mut, a través d'un vidre), Manel Barceló (deu segons de glòria mèdica i una frase) i, sobretot, Josep Maria Domènech, com a pare del personatge que interpreta Bardem, se salven de la tisora del muntador. I pel que fa a la resta, us entretindreu tractant d'identificar-los en un racó del pla, com si es tractés d'un dels llibres de la sèrie On és en Wally? El catalan touch ja el posen les notes d'El noi de la mare, que acompanyen una de les escenes que transcorren a Astúries, i el Master in Catalan Identity d'una de les protagonistes.

Tot amb tot, la pel·lícula passa bé i ja us podeu anar calçant, perquè les mateixes cues que aquest cap de setmana s'han format als cinemes de la ciutat es formaran a partir d'ara a les terminals de Delta, American o Continental dels aeroports de Nova York, amb turistes americanes que ompliran els vols directes cap a Barcelona a la recerca del latin lover català.

Barcelona i un rectangle amorós (essencialment, la tirada als Estats Units de Cruz i Bardem) han reconciliat, finalment, Woody Allen amb el públic de la seva ciutat, que ha rebut Vicky Cristina Barcelona amb rialles i aplaudiments.