diumenge, 17 d’agost de 2008

Vicky Cristina Barcelona

Pots entendre als noucentistes i la seva tírria a les formes recargolades i recarregades del Modernisme. Gaudí pot arribar a embafar. Ho fa, especialment —per sobredosi— a la darrera pel·lícula de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona; perquè quan la veus tens la sensació que la ciutat és únicament, i en exclusiva, obra de l'arquitecte de Riudoms (o Reus).

Una Barcelona, que la fotografia de Javier Aguirresarobe mostra excessivament groga, és l'escenari on, durant unes setmanes d'estiu, discorren les peripècies lúdico-sexuals de dues turistes americanes (Rebecca Hall i Scarlett Johansson), un pintor catalano-asturià (Javier Bardem) i la seva ex-dona, també pintora (Penélope Cruz).

Divendres a la nit, dia de l'estrena a Nova York, a les taquilles de l'Angelika Film Center, les entrades fa estona que s'han esgotat per a les sessions de les 7, 9.20 i 10.20. Ho anuncien tres cartells, un per a cada sessió, que reprodueixen una fotografia de dues de les actrius del film i que ja devien tenir impresos en previsió de fer el ple; amb una tipografia neta i centrada, el títol de la pel·lícula i l'hora de la sessió, en negre, i l'avís SOLD OUT (exhaurides), en vermell.

La major part de la crítica americana (que deu ser de vacances intel·lectuals) l'ha rebuda amb grans elogis: l'esperat retorn de Woody Allen, en diuen. Ja em perdonareu, però jo no veig per enlloc els diàlegs àgils i les sentències mordaces de Manhattan i d'Annie Hall, o les converses creuades tan característiques de l'obra del director de Brooklyn; ni cap de les protagonistes femenines és Diane Keaton, ni Bardem tampoc és Alan Alda.

L'argument, de tan esquemàtic, és ridícul i els personatges, simples caricatures: el latin lover (Bardem), la bomba de rellotgeria jove, sexual i impulsiva (Johansson), que contrasta amb l'amiga pudorosa que és a punt de casar-se (Hall) i, finalment, la temperamental i almodovariana (d'un Almodóvar amb altes dosis d'histrionisme pre-Mujeres al borde de un ataque de nervios), Cruz. Les situacions són forçades, les transicions absents, els tocs de comèdia no passen d'un parell d'acudits desafortunats i d'unes escenes bodevilesques amb quatre crits; i la dissecció punyent de les relacions de parella, més val que l'aneu a cercar en alguna de les seves grans obres de finals dels setanta. Allen a Barcelona hi va anar amb les vacances (molt ben) pagades.

El muntatge final relega al paper d'infra-extres a tota una sèrie d'actors catalans que devien perdre el cul en fila índia per posar-se davant de la càmera del novaiorquès. Només Abel Folk (un petó mut, a través d'un vidre), Manel Barceló (deu segons de glòria mèdica i una frase) i, sobretot, Josep Maria Domènech, com a pare del personatge que interpreta Bardem, se salven de la tisora del muntador. I pel que fa a la resta, us entretindreu tractant d'identificar-los en un racó del pla, com si es tractés d'un dels llibres de la sèrie On és en Wally? El catalan touch ja el posen les notes d'El noi de la mare, que acompanyen una de les escenes que transcorren a Astúries, i el Master in Catalan Identity d'una de les protagonistes.

Tot amb tot, la pel·lícula passa bé i ja us podeu anar calçant, perquè les mateixes cues que aquest cap de setmana s'han format als cinemes de la ciutat es formaran a partir d'ara a les terminals de Delta, American o Continental dels aeroports de Nova York, amb turistes americanes que ompliran els vols directes cap a Barcelona a la recerca del latin lover català.

Barcelona i un rectangle amorós (essencialment, la tirada als Estats Units de Cruz i Bardem) han reconciliat, finalment, Woody Allen amb el públic de la seva ciutat, que ha rebut Vicky Cristina Barcelona amb rialles i aplaudiments.

15 comentaris:

  1. Uau! Quina crítica!! :)

    És com per replantejar-se anar-la a veure!
    ;)

    ResponSuprimeix
  2. Una mala pel·lícula del Woody Allen és molt millor que moltes pel·lícules que s'estrenen cada setmana.

    Tot i això, esperaré a veure-la per contestar amb solidesa a aquesta crítica en què em sembla notar alguns aspectes del tradicionalíssim auto-odi català, barrejats amb la nostàlgia dels mitificats anys 70 (com si el gran Allen no hagués fet excel·lents películes durant els 80 o els 90).

    Ja està feta, veus, la crítica de la crítica :-)

    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  3. clara,
    No és una pel·lícula avorrida, almenys el primer cop, que tens la curiositat de veure què.

    berenguer,
    La pel·lícula podria passar a Viena, Praga o Paris, i (almenys amb aquest guió) continuaria sense ser una bona pel·lícula. El fet que passi a Barcelona és merament circumstancial des d'un punt de vista de l'argument. D'auto-odi català, res de res, perquè més enllà de la melodia d'El noi de la mare com a nota de fons dels prats verds asturians, Catalunya no surt per enlloc, i el que surt és tòpic, esquemàtic i mastegat per al turisme americà. I que consti que no li ho retrec: es tractava de fer una pel·lícula i no pas un documental sobre la cultura catalana; però Allen naufraga en la primera cosa.

    Sóc un fan de Manhattan Murder Mystery, Mighty Aphrodite, o Everyone Says I Love You, totes elles dels noranta, i Small Time Crooks, The Curse of the Jade Scorpion, Hollywood Ending, Anything Else i Match Point, posteriors al 2000.

    ResponSuprimeix
  4. Des d'aqui és quasi obligatori anar-la a veure. Les del Woody Allen són de les poques que doblen al català. Si a sobre no hi anem, aviat ja no en doblaran ni 3 a l'any!
    Això si, jo hi aniré amb poques ganes, últimament sembla que Allen ha perdut l'estrella. Però no per això deixa de ser un dels millors guinistes i directors que hi hagi hagut!

    Per cert, digue'ls als americans que a Barcelona ja hi ha over booking the guiris, millor que es busquin una altra destinació o això semblarà el metro de Tokio!

    ResponSuprimeix
  5. La teva no és la primera crítica més aviat negativa cap a la pel·lícula. Tinc moltes ganes de veure-la, perquè sóc fan incondicional d'Allen i per veure com de d'acord (o desacord) estic amb les crítiques llegides fins ara.

    El que no entenc és perquè acabes el post dient que aquesta pel·lícula reconcilia Allen amb el públic novaiorquès. No sabia que hi hagués hagut cap distanciament entre el mestre i els habitants de la seva estimada ciutat Nordamericana.

    Finalment, i canviant de tema, he pensat que et faria gràcia llegir-te això: http://paper.avui.cat/article//opinio//136598/oxigenemnos.html

    Salut.

    ResponSuprimeix
  6. Ei, Miquel...interessant la teva crítica; esperaré a veure-la, però la teva opinió coincideix bastant amb alguna altra que m'ha arribat. Que disfruteu per NY; records des de bcn...

    ResponSuprimeix
  7. la intransigent,
    Crec que s'ha d'anar a veure i que cadascú la valori segons el seu criteri i els seus gustos cinematogràfics. I ja els diré als novaiorquesos que Barcelona no val gens la pena… però em sembla que em costarà convèncer-los.

    ferran,
    Així no em sento sol predicant al desert: crec que hi hauran moltes més opinions com la meva després de veure la pel·lícula.
    Pel que fa a Allen i NY (ja no diguem Allen i els Estats Units), fa molt de temps que el de Brooklyn no és profeta a la seva terra.
    Gràcies per enviar-me l'apunt d'Oriol Junqueras a l'AVUI, del qual en subscric fins i tot els signes de puntuació.

    laura,
    Moltes gràcies. Woody Allen punxa amb aquest film, però en general els comentaris dels espectadors (almenys al NY Times) li són favorables.

    ResponSuprimeix
  8. Estic amb Berenguer, una peli de Woody Allen encara que que sigui bona, val més la pena que moltes de les que circulen a la cartellera amb crítiques desproporcionades.

    ResponSuprimeix
  9. Jo, com a incondicional d'Allen, també tinc moltes ganes de veure-la tot i que d'entrada em provoca cert rebuig. Jo el títol el trobo horrorós i sembla que la paraula Barcelona hi estigui col·locada amb pinces. Una altra cosa que em fa por és veure la Lloll en una pel·lícula, ja no dic d'Allen, en qualsevol pel·lícula.
    Salut

    ResponSuprimeix
  10. uri,
    gràcies!

    kostas,
    ja m'ho diràs quan la vegis ;-)

    jroca,
    No passis pena, la Lloll Bertran (a l'igual que el Joel Joan), al muntatge final han quedat relegats a la condició d'infra-figurants (5 segons en escena, sense text i de lluny). En definitiva, que surten menys estona que el cameo de l'Antoni Bassas.

    ResponSuprimeix
  11. El teu darrer comentari em tranquil·litza força, hi aniré sense por.
    Salut

    ResponSuprimeix
  12. a mi el que se'm farà estrany és veure l'escena rodada per unes vint persones a la rambla catalunya enmig d'una multitud que mirava el rodatge sense parar d'armar sarau. el contrast ficció/realitat era motl gran.

    ResponSuprimeix
  13. Amic Miquel, no he volgut contestar el post fins que no he vist la peli... i sento dir-te que no comparteixo EN ABSOLUT la teva crítica...

    No entec com tu et dediques a fer quatre paragrafs de crítica i després digues que la peli "passa bé"... que vol dir que passa bé?

    Els diàlegs??? No et sembla una meravellosa continuació de "maridos y mujeres"? La història dels matrimonis entre la dona americana vella que fot les banyes al seu marit i no vol que Vicky cometi el mateix error... els diàlegs entre el Bardem i la Penélope...
    La història d'una parella jove que necessita d'una tercera perquè funcioni?

    Sobre la fotografia... super Bergman... sonata d'hivern amic Miquel... la llum melosa del Aguiresarrobe és simplement meravellosa...

    Sobre Gaudí... no comparteixo això... el diàleg amb les putes del Rabal, el travelling cap al Macba, el Tibidabo, etc....

    Critiquem que l'Allen tregui la BCN turística i tots ens posem a babejar quan l'Scorsesse treu l'skyline de Manhattan...

    Sento no compartir la visió amb tu Miquel, però mira, estic tan emocionat amb la peli que necessitava escriure-ho

    ResponSuprimeix
  14. Bones, acabo de trobar el teu bloc buscant info de la peli. coincideixo força amb els aspectes negatius que destaques, tot i que crec que en conjunt m'ha agradat més que a tu.

    T'invito a passar pel meu bloc, on també he comentat la pel·lícula.

    Salutacions!!

    ResponSuprimeix