Maragall a Nova York, III

«Torno del Kennedy i començo a regurgitar el passat. Quantes vegades no vam fer aquest mateix recorregut a 1971–73. Per descomptat, el calvari de l'entrada a Nova York —als USA— continua sent el mateix d'aleshores. Això no ha canviat. Els Estats Units no s'han assabentat encara que no són els amos del món i que la gent que ve no ve només a pidolar o a matar el president, cosa que una mica més i et pregunten. D'on ve, on va, quants diners porta, etcètera. A una companya del grup li han descobert un parentiu tunisià i s'organitza la de Déu. Em recorda l'entrada de Pepe Bergamín als Estats Units per visitar els seus fills, quan ell vivia exiliat a l'Uruguai i els nens a "Amèrica", com en diuen aquí, és a dir, als Estats Units d'Amèrica. Al pobre Bergamín li van fer jurar que era comunista, perquè això el situava, crec, legalment, en una situació de precarietat i d'expulsió imminent, i ell que no era comunista, sinó catòlic, amant de l'ordre i no de l'anarquisme, va signar sense dir ni piu, després d'explicar que ell, amb els comunistes, fins a la mort hi aniria, però ni un pas més.»

Pasqual Maragall i Mira, Bloc de Notes, Novembre de 2008.