Styrofoam

A Nova York, tothom menja a tothora. Només cal que volteu una mica pels carrers o que us fiqueu al metro, per adonar-vos que aquesta és una ciutat que endrapa, que mastega, que tot s'ho empassa. A l'andana del tren N, al carrer 59, hi ha una parella que comparteixen llaminadures, dues noies que mengen xocolatines, i un home que devora les pàgines del New York Post i, una darrera l'altra, les galetes de xocolata d'una paperina. També veureu els que dinen o sopen, tot depèn de l'hora del dia, de menjar ràpid en contenidors de poliestirè expandit i amb un joc de coberts de plàstic, asseguts dins del vagó del metro o a l'andana.

O la noia francesa que s'asseu al teu costat als graons de Union Square, a tres quarts de vuit del vespre d'un diumenge, que frueix de la sopa de verdures que acaba de comprar al Whole Foods Market del carrer 14 i que s'empassa, amb cullera de plàstic, d'un vol de paper. I l'amiga que ataca un muffin de nabius.

Els horaris dels tres àpats de la cultura occidental moderna es difuminen, es dilueixen en un marasme de carretons de salsitxes de Frankfurt, brètzels i kebabs; camionetes de gelats, cafès i postres; delis dels de tota la vida (i les versions actuals gurmet) amb bufets de sopes i d'amanides.

Tothom endrapa mentre camina. Nova York és el paradís dels snacks, del picar entre hores. I en el país de la llibertat, tens llibertat absoluta d'elecció d'una varietat infinita de productes que omplen els passadissos i les prestatgeries dels supermercats; d'aquestes “farmàcies de sucre”, d'aquestes autopistes sense peatge que van a petar directament a un setè cel diabètic i obès. Galons de soda carregada de xarop de blat ric en fructosa; llaunes i ampolles de plàstic de colors cridaners plenes de líquids ensucrats.