dissabte, 9 de maig del 2009

Tanta roba i tan poc sabó!

Un amic americà se m'acosta amb una llibreta petita de tapes negres a les mans; d'aquestes de la goma i la butxaca interior per a desar-hi retalls; d'aquestes com les que (per màrqueting) diuen que empraven Hemingway, Matisse i Picasso. El meu amic intenta pronunciar tres cops, i s'entrebanca en tots tres intents, el nom de Mercè Rodoreda; em diu que amb tantes erres i des li resulta difícil i em demana que el pronuncii jo, amb el meu barceloní genuí*. Em diu que en va estar fullejant un llibre l'altre dia a la tarda a la llibreria Strand de Broadway, i que feia bona pinta. En va apuntar el títol i me'l recita; resulta que és Death in Spring, la traducció de La mort i la primavera, que Open Letter acaba de publicar. Somric i li explico que dissabte vaig assistir a la presentació del llibre i a la lectura que Jessica Lange va fer d'una de les altres novel·les de l'autora, de qui li'n faig un breu esbós biogràfic: les quatre coses que en sé. Crec que l'he convençut i que comprarà el llibre. Ara em tocarà fer els deures a mi i llegir-ne l'original, com ja em va passar amb La pell freda d'Albert Sánchez Piñol. En aquest cas, però, crec que m'agradarà més.



*Això de “barceloní genuí” ho dic jo, i a qui m'intenti convèncer que barceloní i xava són la mateixa cosa, el mossego.

14 comentaris:

  1. A mi tampoc em va encantar La pell freda. Potser me n'havien parlat tan i tan bé que... ja se sap.

    El barceloní genuí és aquell que tenen gran part de barcelonins, aquell que quan el senten parlar els de fora els diuen: "Si és que tu no sembles de Barcelona, tu tens un accent molt català, gens xava...".
    Vigilem-lo, no obstant, que es va perdent.
    ;)

    ResponElimina
  2. Per descomptat que t'agradarà més que "La pell freda", la Rodoreda és la Rodoreda.
    M'agrada el comentari del "barceloní", aquí a Girona sempre em diuen que no tinc "parlar de Barcelona"...

    ResponElimina
  3. Digues al teu amic que l'autora no va donar per acabada aquesta novel·la, que n'hi ha diverses versions, que no la va voler publicar en vida... Potser que comenci per la Colometa! : )
    En qualsevol cas, a mi em fa molta il·lusió que a l'altra banda del món la descobreixin; potser així començaran a prendre-se-la seriosament a casa seva i invertiran el que calgui en l'arxiu i la fundació. I ja que estic en plan polemista: no valdria més invertir els diners en això que en la gran Jessica Lange?

    ResponElimina
  4. Definitivament, Rodoreda molt millor que "La pell freda", que em va semblar ben escrit malgrat ser una anada d'olla difícil de digerir.

    ResponElimina
  5. La Rodoreda és la Rodoreda! A mi, però, m'agrada molt més Mirall trencat que la Plaça del diamant que m'agrada eh!

    ResponElimina
  6. …de Rodoreda només n'he llegides La plaça del Diamant i El carrer de les Camèlies, i em va agradar més aquesta segona.

    ResponElimina
  7. Tot i que ho he intentat vàries vegades amb diversos llibres... la Rodoreda sempre em cansa. Tot el contrari del què em passa amb "Incerta glòria" de Joan Sales, el seu editor.

    ResponElimina
  8. A mi, com a la Rita, el que més em va agradar és "Mirall trencat". Te'l recomano, Miq.
    ;)

    ResponElimina
  9. …poso Mirall trencat a la llista. Gràcies!

    …i Incerta glòria de Joan Sales, el tinc aquí i el vaig començar a llegir. La prosa de Sales em va semblar esplèndida; molt més espontània i natural que la de Rodoreda a La plaça, per exemple. A veure si el reprenc aviat.

    ResponElimina
  10. Rodoreda és la més gran de les nostres escriptores. La seva és literatura amb lletres majúscules. Jo també em quedo amb Mirall Trencat.

    La pell freda de Sánchez Piñol és un gran libre i molt interessant. Trobo que hi pesa més el caire antropològic que no pas el literari.

    En aquest sentit, trobo que no són comparables.

    Per cert, aviat en podrem veure una pel.lícula (Cold Skin). Una productora islandesa n'ha comprat els drets.

    Salutacions.

    ResponElimina
  11. Dani,
    estic d'acord amb tu que Rodoreda és una de les autores catalanes més destacables; i ja que sou molts els que recomaneu la lectura de Mirall trencat, el posaré en un dels llocs de sortida de la meva llista.

    Pel que fa a La pell freda és només una opinió personal, però no em va agradar l'estil de la prosa de Sánchez Piñol; el vaig trobar una successió de frases curtes i punts i seguits, sense massa elaboració literària (potser és el que pretenia l'autor per tal de donar-li un estil més cinematogràfic a l'acció de la novel·la). I la història tampoc no em va enganxar. Però ja dic que és qüestió de gustos personals; conec persones aquí a Nova York que n'han llegida la traducció anglesa i els va semblar molt interessant. I me n'alegro que en facin una pel·lícula. Tot el que serveixi per a la projecció dels nostres autors és fantàstic.

    ResponElimina
  12. Pell freda bon llibre pero no te la carrega poetica de la Rodoreda :)

    ResponElimina
  13. doncs a mi el que m'encanta de la Rodoreda i ningú n'ha dit res és Aloma

    ResponElimina
  14. Em quedo amb Aloma. Per tendre i per bèstia.

    Em cansa el rebuig del català de Barcelona, potser perquè m'he passat tota la vida demanant perdó per no tenir un altre accent... M'ha agradat el teu comentari.

    ResponElimina