Un nyap, dos nyaps, tres nyaps…
Els barcelonins no en teniu l'exclusiva. Val a dir que amb l'Hotel Vela ens hem (o s'han) cobert de glòria. L'altre dia llegia al llibre Barcelona de Robert Hughes, publicat el 1992, les tres pàgines (de la 50 a la 52) que el crític australià dedica a repassar els fiascos de l'arquitecte Ricardo Bofill: Sitges, Walden Set, Barri Gaudí a Reus, terminal de l'aeroport… Molt bones, no tenen pèrdua!
Com deia, Barcelona no en té l'exclusiva, dels fiascos arquitectònics. Als darrers temps, Nova York s'endú la palma. A la ciutat que al 1963 va enderrocar la magnífica Pennsylvania Station original, obra de McKim, Mead, i White, per a edificar al seu lloc el nyap monumental format pel Madison Square Garden i una nova estació de trens, hi estan proliferant darrerament una sèrie d'edificacions que trenquen amb l'entorn i que, des del meu modest punt de vista, no aporten res a l'esdevenidor de l'arquitectura. A la foto que acompanya aquestes línies, en podeu veure un parell d'exemples. Els dos són ben a la vora, allà on neix la tercera avinguda. Són l'edifici nou de la Cooper Union (el de l'esquerra) i el Cooper Square Hotel. Encaixats amb calçador en l'estructura de l'East Village. Mireu, sinó, la casa vella en la qual sembla que es recolza l'hotel.
Com a curiositat, una de les escultures en forma d'àliga que es van salvar de les 24 que coronaven l'antiga Penn Station es conserva prop d'aquests dos nyaps arquitectònics, a l'edifici vell de la Cooper Union.
En todas partes cuecen habas, que diuen...
ResponEliminaNo sé si nyaps (m'encanta la paraula), però realment difícils aquests edificis...
ResponEliminaEl nyap de la Cooper Union és el reflex de la seva deriva cap al no-res com a institució acadèmica.
ResponEliminaEnyoro Mies.
ResponEliminajetuva
ResponEliminaNo em sembla malament que s'investigui sobre la disolució de les arts clàssiques (pintura, escultura, dansa, etc) i sobre les possibilitats de noves arts mixtes. Però no acabo de veure els resutats de barrejar l'arquitectura amb l'escultura abstracta. I algun expert en resistència de materials (i en el seu cost) ens hauria d'il·lustrar dels sobrecostos brutals d'aquestes aventures. Aventures... per terres ja ben trepitjades.
Realment no quadren gens amb l'entorn, tot i ser edificis interessants.
ResponEliminaA mi m'agradaria molt abans tindre la casa eixa vella, que els dos nyaps arquitectònics.
ResponEliminaSalut!
Estic en la línia dels qui no es carreguen els edificis per se, sinó per l'entorn en què han estat "plantats". Per mi, aquest és el problema més que no pas els edificis en sí, que mira...
ResponEliminaSalut.
Jo també comparteixo el que dieu. No crec que els edificis en sí siguin un nyap. Fins i tot diria que m'agraden, i més si els comparo amb altres edificis "moderns" construïts darrerament; però el que per mi és imperdonable és la manca absoluta d'encaix en l'entorn.
ResponEliminaEl més trist és que per ser "modern" sembla que has de ser un exhibicionista. Perquè aquesta façana és absolutament insubstancial. No respon a res. És com una barjaula de les Rambles, vaja.
ResponEliminaPer encaixar amb l'entorn un ha de ser com Steven Holl. Sense cap mena de dubte, el millor arquitecte americà actual.
http://www.stevenholl.com/
Tens molta rao. Fa dos dies estava passejant-hi amb dues amigues arribades de Barcelona i ho vaig comentar amb la mateixa indignació. Les dues coses: el nyap i la manca d'encaix al barri ucraïnès, que altrament es forca interessant. Que el cel es perdoni
ResponEliminajoan (1), m'apunto la recomanació d'Steven Holl. Li seguiré la pista.
ResponEliminaJoan (2), …especialment per Setmana Santa. O en alguna ocasió en cap de setmana que tallen el carrer 5 per a fer-hi una fira de productes ucraïnesos. El barri (com en altres casos a NY) són un parell de carrers, oi?
Doncs a NY hi pots trobar dos petits projectes seus. Un és la Storefront for Art and Architecture al 97 de Kenmare Street, Manhattan. L'altre és l'ampliació del Higgings Hall al Pratt Institute, Brooklyn.
ResponEliminaPerò la seva obra mestra és el Kiasma de Helsinki, curiosament.
Òndia Joan!
ResponEliminaEl que són les coses, en vaig parlar ara fa un parell d'anys en aquest apunt. No recordava que d'Steven Holl… havia oblidat, del tot, el nom de l'arquitecte.
Ups... llavors encara no t'havia descobert! Molt bo l'apunt. Recordo que quan hi vaig passar dues noies la feien petar en una de les portes que havien girat com si fos una taula.
ResponEliminaSí, és un lloc genial! Hi hauria d'anar més sovint. Allà a la vora, a la cantonada de Kenmare amb Lafayette, hi ha El Cafè de la Esquina: un restaurant mexicà "modern" molt recomanable.
ResponElimina