Benvingut, dos mil set

This is a 2007-bound F train, the next stop is...


Absort en una andana doble del metro, guaitant a banda i banda: exprés o local? Quants quilòmetreshora ens duran a bon port, a aquest any que ara comença, i que acaba amb set? En quantes estacions ens haurem d'aturar i quantes en veurem passar com si dels fotogrames d'una pel·lícula a ralentí es tractés? A través de les finestres indiscretes d'un vagó imaginari m'afiguro vides de passatgers com tu i com jo, en trens paral·lels al nostre. Tot va a slow motion.

Dos mil sis

Quan torni a Nova York a començaments de gener, farà un any que vaig arribar a aquesta ciutat i també serà el primer aniversari de La Llumenera, des d'on d'una manera més o menys continuada, he anat plasmant les experiències d'aquest primer any a la ciutat dels gratacels.

Ha estat un any sencer lluny de casa: de la família, dels amics. També ha estat un any sencer en què m'he anat fent una casa i he conegut un bon grapat de persones: el meu paisatge, els meus amics a aquesta banda de l'atlàntic.

Un any sencer de descobertes. De saber que el temps passa molt depressa. I més a Nova York. Del neguit d'omplir-lo. De la sensació d'abisme, on hi ha moltes coses a fer i poc temps per a fer-les.

Un any sencer d'aprenentatge professional, però, sobretot, personal.

Un any de fred intens i de calor extrema. De nevades històriques. De pluges torrencials i vents huracanats. Un any de brunch els caps de setmana. Una any de Java Girl i com passar les hores esmorzant. Un any d'East Village. Un any d'escapades a Central Park. Amb alguns Summerstage, inclosos. Un any de Bowery Ballroom, de Mercury Lounge, de Webster Hall, de Beacon Theatre, de The Town Hall, d'Irving Plaza, de Madison Square Garden, de Joe's Pub, de Jones Beach Theatre, de Living Room. Un any de la colla de l'East Side. De platja a Brighton Beach. Un any de Bronx. De Roosevelt Island. New Jersey, New Orleans, Montauk, Upstate NY. Un any de Sushi. Un any de Queens i d'asados al Chivito. De paelles amb peix de Chinatown. De visites al Gourmet Garage, al Gristides, o al deli de matinada per a la llet de l'endemà. Un any de festes al backyard de casa. Un any de benvingudes, però també un any de comiats. Un any de sopars al Thai de Bleeker. Un any de Cornelia Street. I de Ludlow Street. Un any de New York Times. I de Time Out. Del tancament de Tower, i d'indie a Other Music. Un any d'exursions (poques) a l'Ikea de New Jersey. I d'excursions (moltes) al Bed, Bath and Beyond del 59. Un any de Frying Pan i de Turntables On The Hudson, de Beauty Bar, de Le Souk. Un any de Williamsburg, sopars al Sea inclosos. Un any de Brooklyn Industries i Urban Outfitters. Un any, el darrer, de festa dels Oscar a casa el Miguel. I de les últimes festes a casa seva, també. Un any de sopars amb els amics. Un any de cels blaus i d'aire net. Un any de radiadors centenaris que fan soroll. Un any de cinema (poc) a l'Angelika, al Waverly IFC, al Film at Lincoln Center, inclosa la setmana de Catalan Culture in NY. Un any de dansa clàssica a l'American Ballet Theatre, i de dansa contemporània al BAM. Un any de P.S.1. De MoMA, de Frick Collection, de Brooklyn Museum, de Guggenheim. I pendents queden el Met, el Whitney, la Neue i un llarg etcètera. Un any de Union Square, de Washington Square, i de Tompkins Square. Un any de Lower East Side, però també de SoHo, Chelsea, Upper West, i Harlem. Un any de llibres a The Three Lives, Barnes & Nobel i a The Strand. De focs del quatre de juliol sobre l'East River. Un any, passejades nocturnes d'estiu amb tu. The Greatest. Crazy. Oh Mandy. Cubicle. Un any d'anar a cercar sobres i paquets a la Post Office de Lenox Hill. Un any d'anar i venir de casa a la feina, sota la pluja, sota un cel clar, sota una nevada fina i constant, arrapant-me a la vorera sota un vent ferotge que converteix Manhattan en un vaixell desbocat. Un any de mercats de dissabte al carrer. Un any i molts yellow cabs. Un any a sota la ciutat, recorrent quilòmetres de subway. Un any de tram. Un any i un mes. Un any, una ciutat. I una altra, comptant-hi Brooklyn. Un any, mil mons. Un any, moltes cultures. Un any ple de sons, gustos i olors. Un any de múltiples melodies sota terra.


Un nou any, en què tot està per fer, i encara tot és possible.

Nefés

Dissabte a la nit, a la Brooklyn Academy of Music vaig veure Nefés de la companyia de la coreògrafa alemanya Pina Bausch.
Simplement, molt bell.

The First Annual Aimee Mann Xmas Show in Town

Catorze de desembre a la nit, The Town Hall (123 West 43rd Street, Manhattan) ple a vessar. Fa setmanes que s'ha penjat el cartell d'esgotades per a The First Annual Aimee Mann Christmas Show; el primer concert anual de Nadal d'Aimee Mann a la ciutat. Per a mi també ho va ser; una primera experiència al món dels concerts nadalencs a Nova York. I és que, en aquesta ciutat i en aquesta època de l'any, els Christmas Shows són tan tradicionals com a casa nostra ho poden ser Els Pastorets. La mecànica de l'invent és la següent: l'artista en qüestió convida amics, coneguts i desconeguts (per a l'audiència, s'entén), i perpetra un espectacle amb alguna connexió, amb alguna cosa a veure, amb les festes nadalenques. La cosa generalment va de cançons de Nadal. This is a Christmas show va dir Aimee Mann, tot just començar, i com a toc d'atenció, and there will be Christmas songs. El que va seguir va ser una mena de xou de varietats en què es van anar alternant cançons de Nadal amb cançons del repertori de la californiana. D'aquestes darreres, van sonar, entre d'altres, One, Save Me, 4th of July, o You Do. Mann va ser escortada dalt de l'escenari per Grant-Lee Phillips, com a convidat de luxe i, al llarg de l'espectacle, van anar fent aparicions la pianista Nellie McKay, l'humorista Paul F. Tompkins, que va actuar com a mestre de cerimònies, i tota mena d'espontanis que sortien de la platea, com si tot d'una els personatges de les cançons d'Aimee Mann cobressin vida.


Aimee Mann té un nou disc, One More Drifter in the Snow (SuperEgo), on mostra la seva particular visió de Nadal.

Aimee Mann

Aquest vespre a les vuit: Concert d'Aimee Mann a The Town Hall

(((((((9)))))))

Fa uns mesos, un bon amic va començar un compte enrere amb nombres decreixents –com s'escau en el cas d'un compte enrere– emmarcats entre molts parèntesis, per accentuar el valor de la xifra emmarcada. En aquell cas es tractava d'un compte enrere que posava fi a la trajectòria d'un fotolog gràficament molt interessant. En aquelles mateixes pàgines en xarxa, a la Llumenera primogènita, i ara fa un altre grapat de mesos, vaig fer ús del mateix sistema per anunciar els dies que faltaven per arribar a Barcelona per al descans estival.


Ara hi tornem a ser. I només falten nou dies, aviat menys d'una setmana, per a tornar a recórrer els carrerons, carrers i places d'aquesta meravellosa ciutat del Mediterrani. Potser per això, i per les ganes que tinc de veure-us a tots, aquests darrers dies em sento com en una de les dues imatges que avui penjo. I, també potser per això, i només per això, ho celebrarem aprofitant el que resa l'altra de les instantànies.

Mueck, Leibovitz, etc.

Tarda gèlida de museu. Era d'aquestes tardes de desembre en què el sol es pon d'hora i en què la temperatura hivernal convida a quedar-se a casa, o bé tancar-se en un bar amb un cafè amb llet per escalfar-te les mans i amb una bona conversa. També són tardes de museu, d'aprofitar excursions urbanes d'interiors que els dies llargs de l'estiu havien posposat. Un parell d'exposicions al Brooklyn Museum (BM) valien l'excursió fins a Prospect Park la tarda de dissabte. El matí l'havíem cremat entre parades d'artesania a Union Square.
Un error de càlcul ens va fer sortir ben lluny del museu, a l'estació de Prospect Park del Q Train, i després de vorejar un bon tram del parc, per fora, vam arribar a l'entrada principal del BM. Aquesta on l'escalinata neoclàssica fa temps que va ser substituïda per una estructura moderna i elegant de vidre, acer i fusta que mena directament al vestíbul del museu.
L'objectiu: les exposicions de Ron Mueck i d'Annie Leibovitz.

L'exposició monogràfica Ron Mueck, reuneix diverses obres de l'escultor hiperrealista nascut a Austràlia el 1958 i format a la Gran Bretanya. Mueck executa les seves escultures amb resina, fibra de vidre o silicona, amb les quals reprodueix amb detalls inimaginables el realisme del cos humà.

L'exposició mostra creacions tant de petit format com les de grans dimensions, que han donat a conèixer l'artista, i permet endinsar-se en el procés creatiu de Mueck. L'obra de l'escultor interacciona amb l'espectador, que se situa de forma particular a l'entorn de l'escultura, la qual retorna la mirada a l'observador.


Mask II, Two Women, A Girl, Big Man, o l'impressionant In Bed són algunes de les peces que es poden veure al BM fins al 4 de febrer.


La mostra Annie Leibovitz: A Photographer's Life, 1990–2005, retrospectiva de l'obra recent de la fotògrafa americana, se centra en més de dues-centes fotografies preses per Leibovitz en les darreres dues dècades per a revistes com ara Vanity Fair i Rolling Stone, intercalades amb fotografies personals que retraten el naixement dels seus tres fills –que va tenir més enllà de la cinquantena després d'una vida professional absorbent–, la vellesa dels seus pares, i la seva relació amb Susan Sontag; inclosos els darrers anys de vida de l'escriptora i la seva malaltia.


Són aquestes instantànies personals, i el contrast amb les d'encàrrec, el punt fort de l'exposició. La cobertura del setge de Sarajevo amb Sontag i la redacció clandestina del diari Oslobođenje, un retrat de la seva mare, o Sontag a l'hospital, conviuen amb la frivolitat dels rostres de l'star system, de governants i militars de rang. És en la mirada propera que el talent de la retratista es mostra tal com és: sincer, veraç i autèntic.

Escafandre

Durant la nit encara ha baixat més la temperatura. I ara, a les nou del matí tenim 18F. F de fot un fred que t'hi cagues. Si apliqueu la conversió de rigor, veureu que són vuit sota zero. Abans de sortir de casa, ens posarem l'escafandre.

Per sota dels trenta-dos

Són quarts de dues de la matinada i el termòmetre marca vint-i-cinc Farenheit. És a dir quatre sota zero. La temperatura ha anat caient en picat del migdia a la mitjanit. Setze graus d'oscil·lació tèrmica. A fora, el vent et talla la cara. La gent és a casa. Els carrers, deserts. Demà, serem tot el dia per sota dels trenta-dos (zero graus).
L'hivern, el de debò, no ha fet més que començar.

Nova Orleans (i III)

Al sud de la Louisiana, el clima més càlid i humit feia impracticable el conreu del cotó, que floria riu amunt a l'estat de Mississipí. La calor i la humitat podrien el cotó abans de ser collit. A la Louisiana, predominantment, les plantacions eren de canya de sucre, però a l'igual que a les de l'estat veí, la mà d'obra era africana. Esclaus portats del continent negre treballaven en condicions infrahumanes als estats del sud. Les plantacions es concentraven a banda i banda del Mississipí i la majestuositat de les mansions que les governaven ha perdurat fins als nostres dies. Una d'aquestes plantacions de la Louisiana és Oak Alley, que rep el nom dels roures centenaris que flanquegen el camí que mena cap a la casa. És terra d'allò que el vent s'endugué i d'entrevistes amb vampirs. En una placa commemorativa es poden llegir els noms dels esclaus que van treballar a Oak Alley, l'edat que tenien quan van ser comprats i el preu que se'n va pagar.

Picasso i la guerra civil

En un recambró de l'espiral ascendent o descendent de Frank Lloyd Wright al Guggenheim Museum, vaig trobar aquest quadre de Picasso sobre la guerra civil espanyola. El text resa Retrato de la Marquesa de culo cristiano echándoles un duro a los soldados moros defensores de la Virgen. Tota una declaració d'intencions. Llàstima que la traducció del text a l'anglès brillava per la seva absència. Aquesta i altres mancances fan de l'exposició Spanish Painting From El Greco to Picasso, Time, Truth and History una pobre acumulació de grans obres mestres.

Nova Orleans (i II)

Repasso les fotos a la llibreria, les destrio, els dono la volta i no retoco res més perquè és massa tard (en tots sentits). Com a molt en modifico la mida per a fer-les píxeladament més menudes i encabir-les amb més facilitat entre els bits de La Llumenera. Les agrupo en categories absurdes i decideixo què penjar.

Nova Orleans queda lluny. Un cop retornats a la civilització. Una civilització que té regust de brunch dissabte al migdia al Bronx . O de sopar per a tocatardans a Brooklyn a la nit. D'escapada de diumenge al matí al Guggenheim amb els amics. De descobertes a cada cantonada. Nova York. Una illa de civilització en un oceà de pobles clonificats que fan bona la frase d'Italo Calvino que "Amèrica no existeix".

Cases disperses. Quilòmetres de highway. Motels de carretera. Un Mall a cada cantonada, drive thru inclòs. Pobles i més pobles, fotocòpia l'un de l'altre: idèntics en la seva manca d'identitat.

U de desembre

Vint-i-dos graus marca el termòmetre. Ahir al vespre el mateix. El temps és ben boig i la gent es llença en massa al carrer i omple les terrasses de bars i restaurants. Nit calurosa de prehivern a la metròpoli.
Durant el dia, les temperatures cauran en picat. Deixarem les sandàlies a casa i arreplegarem la bufanda. La previsió anuncia 16 graus de caiguda lliure i les primeres glaçades nocturnes.
Del dia a la nit. De l'estiu a l'hivern. Sketches Of Global Warming In New York.