Lloança primera: "pernil del bo"

L'exili té aquestes coses. L'arribada d'un paquet de Barcelona l'esperes amb candeletes. Saps per endavant què conté; uns quants encàrrecs i alguna sorpresa. El contraban habitual de jabugo segellat al buit i amb camuflatge de documents classificats. Llibres i discos en bella llengua del Llemosí. I alguna peça de roba de la mare, perquè el fill no passi fred a l'estiu novaiorquès.

La primera de les lloances d'aquesta setmana la dedico a la part comestible del contingut de la caixa. La nostàlgia en forma de làmines d'un color robí lluent enrivetades amb traços de greix. Encenalls excelsos pels sentits. Un zenit gastronòmic, que ha estat devorat sense cap mena de contemplacions, i acompanyat per una sucosa truita de patates i un no menys celestial pa amb tomàquet.

Tot i que el libanès de la cantonada també trafica i et pesa pernil i paper pel mateix mòdic preu —fent-me venir a la memòria una anècdota del meu avi (el del cinema del capdavall de La Rambla) que un altre dia ja contaré—, l'arribada de "pernil del bo", en una tramesa com la de divendres passat, sempre és rebuda com una festa. Visca la nostàlgia.