Neon buzzin?

En alguna altra ocasió, a les pàgines de La Llumenera, he parlat de neons. Crec, però, que va ser en ocasió de neons més artístics: aquest i aquest altre. Avui vull parlar del neó nostre de cada dia, el que posa notes de color als aparadors, pregona els serveis que t'ofereix un comerç o, simplement, t'hi dóna la benvinguda. És aquest neó que a Nova York trobes cada quatre passes.

Més comparacions a una i altra vora de l'Atlàntic: Barcelona fa temps que va deixar els neons de banda, els va anar oblidant progressivament, o bé, els va retirar de manera dràstica de la circulació. Suposo que per alguna d'aquestes lleis que ha tendit a uniformar les dimensions i la tipologia —que no la tipografia— dels rètols de les botigues i, gràcies a la qual, podem gaudir de les façanes sense cap nosa. A Barcelona els neons tenen un aire passat de moda. A l'altra banda, Nova York és el paradís de la contaminació lumínica. Aquí cadascú posa el rètol que li dona la gana. No conec la legislació sobre aquesta matèria, però vistos uns cinc-cents mil un models de cartells diferents, jo diria que regna el campiquipuguisme. I el neó deu ser d'oferta, perquè aquí tothom el doblega i en fa filigranes per anunciar els que els dóna la gana: des de la presència d'un caixer automàtic 24H dins d'un deli, als típics "s'arreglen sabates", "s'escurcen pantalons". N'hi ha de ben lletjos, però d'altres tenen molt d'encant i història.

Els neons tenen un nosequè nocturn, d'habitació de mala mort amb un neó a l'exterior que fa mal contacte i espetega, i fa pampallugues a dos centímetres de la finestra. Tenen aquest nosequè urbà, solitari, com sortits d'una cançó cantada amb la veu rogallosa de Tom Waits [Tell me is the crack of the poolballs, neon buzzin? Telephone's ringin'; it's your second cousin]. A Nova York, si més no, continuen sent a l'ordre del dia.