"És ell? No, no pot ser"

NOTA: Primera experiència de post a 4 mans entre guillemdefak/blog i La Llumenera.

Aquests dies, a Nova York, la calor apreta i les festes a l'aire lliure, cap al tard, s'agraeixen. Fa un parell de setmanes, per sant Joan, vam inaugurar la temporada de festes al backyard del darrera de casa i, ahir dissabte, era una veïna del cronista de La Llumenera qui actuava d'amfitriona. Aquestes festes acostumen a ser un pessebre prou heterogeni de gent, però sempre amb un component ibèric força destacat. I no cal dir que són les típiques festes a les quals hi fan acte de presència l'amic de l'amic de l'amiga de la veïna de la meva companya de feina. També cal tenir en compte allò que diuen que tots estem relacionats i que només cal fer sis passes per a tancar el cercle. És en la premissa que "el món és un mocador" en la qual les xarxes socials en línia basen el seu negoci.

Qualsevol amb una mínima experiència de parella haurà advertit que dos paràgrafs de justificacions no demanades n'amaguen una de grossa. Efectivament, el subconscient sempre traeix, però és que no és fàcil explicar com és possible que al jardí de casa se't coli un important "fill de..."

Ep! que "fill de..." no és un insult, és una simple descripció. Pensareu: la típica presència que t'arruïna la festa. Doncs no senyor! Malgrat l'eriçament de tots els pèls del cos que el seu presidencial nom provoca (algunes diuen que la seva veu és un calc de la de son pare), aquest il·lustre "fill de" ens va alegrar la nit. Fèiem cua per fer veure què ens servíem per beure i així poder escoltar de què coi parlaven aquell grupet de la caricatura del (amb perdó) madrileño a l'estranger.

I de què parlaven? Doncs mireu, de coses típiques i trivials, com tothom. O què us pensàveu? El "fill de" va parlar de futbol ("Yo a Eto'o no lo pongo ni de camarero, que para esto tengo un filipino"); de la principal preocupació de tots els joves espanyols, l'habitatge ("Lo que tienes que hacer es comprarte un piso así de grande para invitar a los colegas, follar y eso"); i, com no, d'amor i noies ("Yo siempre que voy a Extremadura me paro en [inaudible] y no veas que putas" [i un col·lega respon] "Sí, pero en ese no puedes ni tomarte una copa").

Nosaltres si que ens en vam prendre unes quantes i no precisament a la seva salut. I vam arribar a la conclusió que si, en aquesta hipotètica cadena que a tots ens relaciona, has de fer sis passes per a trobar-te amb segons qui, més ens estimem fer un únic pas de ball. No fos cas que, el dia menys pensat, ens trobéssim amb els peus sobre la taula i "trabajando en ello".