dimecres, 31 de desembre del 2008

La pell de brau

jasper

Em llevo a quarts de sis d'un dia de vacances. He d'anar a la villa y corte i per això ho faig a trenc d'alba, quan Barcelona (encara) dorm deserta. A aquestes hores, en què els carrers no hi són posats, agafo el metro en un barri perifèric, en una estació de la L3 sense ni una ànima. A Diagonal, faig l'enllaç per fora el carrer amb la L5 i observo una imatge de Mecanoscrit…: no hi ha ningú al Passeig de Gràcia ni a la Rambla de Catalunya, i els quioscs de premsa són tots tancats.

Arribo a l'estació de Sants sobrer de temps: al metro, a la L5, sí que hi he trobat molta més gent, la majoria dels quals baixen a la parada de l'estació. No duc més que el bitllet imprès del tren ràpid, els papers per a renovar el visat americà, un llibre i aquesta llibreta. Ni una trista bossa de mà, que no són permeses a l'ambaixada.

Durant tot el tram que discorre per Catalunya encara és negra nit. Parem a Saragossa, i a la sortida de la ciutat ens espera una boira densa que ens acompanya un bon tros i que s'arrapa al paisatge aragonès pelat; una boira atapeïda que s'aferra a les vinyes com un segell de correus. El tren va com una bala i sembla que suri, que avanci suspès en la boira. Més tard, escampa i també hi ha els esquelets pelats i arrenglerats de les vinyes, una sèquia, i pobles terrosos entre testimonis de roca nua, com els de les pelis de l'oest. Després, la planúria castellana, que és un desert de turons, d'ondulacions suaus del terreny, i d'alzines arrodonides pel vent. Terra rogenca, ocre i daurada, pedrosa i empobrida, de gramínies, àrees privades de caça, llebres, ovelles i cabanes de pastor.

Aquí és on el tren ràpid es mou amb més velocitat i agafa la punta dels tres-cents quilòmetres hora. Triga una hora i mitja a cobrir el tram entre Saragossa i Madrid; i arribem a la capital d'Espanya set minuts abans de l'hora prevista, a tres quarts i cinc de deu. Des de Puerta de Atocha, agafo el metro i a dos quarts d'onze ja faig cua al carrer, davant de l'ambaixada americana. A partir d'aquí, es repeteix milimètricament com cada any un ritual que ja em sé de memòria.

3 comentaris:

  1. De com els affaires administratius ens permeten llegir una descripció literària que endolceix l'amargor de la norma...salut i literatura Miq!

    ResponElimina
  2. A veure si aviat hi ha més estels que barres.

    De no ser així, l'any que ve, restarem pendents del teu viatge a la capital.

    Salut i força Miq.

    ResponElimina
  3. A veure quan es podrà fer això a la capital catalana...

    ResponElimina