Can I get a sweet bread?

L'ensaïmada ha entrat als Estats Units per "la porta gran" de la mà de la cadena de cafeteries Starbucks. A partir d'ara, al país de l'oncle Sam, podeu acompanyar l'skimmed milk tall latte de l'esmorzar amb aquesta especialitat mallorquina (això sí, sense saïm entre els ingredients), que els senyors d'Starbucks han rebatejat amb el nom de Mallorca Sweet Bread (pa dolç de Mallorca).

Segons el web de la cadena, «a l'assolellada illa balear de Mallorca, hom no gosa començar el dia sense una tassa de cafè i aquest pa dolç tradicional. Aquesta pasta deliciosa i delicada és tan indestriable del ritual matutí, que en moltes fleques de l'illa s'esgota poc després que n'hagin obert les portes. Una cop l'hagi assaborida, ens hi juguem la pell que també voldrà que formi part de la seva rutina de cada matí.»

I per rematar-ho hi afegeixen, «Anomenada ensaïmada en espanyol [sic], l'origen d'aquesta pasta en forma d'espiral es remunta com a mínim al segle XVII, i es ven tradicionalment en caixes octogonals lligades amb corda.»

En el blog de cuina The Stew, del Chicago Tribune, també en parlen i ho fan en una peça en la qual repassen la nova rebosteria "artesana" de la cadena de cafès. En aquest cas, al crític no li acaba de fer el pes la gran quantitat de sucre glacé que duu "l'enaïmada", «pel que fa al pa dolç (de 420 calories): una especialitat illenca espanyola, el Mallorca [sic] ens recorda un pa dolç portuguès força més dolç, encara que menys dens. Starbucks el recobreix amb una quantitat considerable de sucre de pastisseria, i pensem que això és una equivocació. El pa, de per si, té un lleuger toc de llimona i el sucre glacé amaga el sabor del que possiblement és una de les pastes més interessants d'Starbucks.»

L'he tastada, i us puc assegurar que les similituds d'aquesta "interessant" pasta amb les ensaïmades de debò comencen i acaben en el sucre que la recobreix.

Just like Charlotte

Sortim del Webster Hall, és una nit de primavera en què plou a bots i barrals, i penso que totes les setmanes haurien d'acabar d'aquesta manera; en diumenge, amb un concert de Charlotte Gainsbourg: la filla de Serge i Jane, que des de fa uns anys es passeja pels escenaris i per les pantalles de les nostres viles i ciutats, i que ens ha regalat dos discos magnífics (un primer, 5:55, de la mà d'Air i Jarvis Cocker, i aquest darrer, IRM, amb Beck).

El concert de Charlotte és una delícia, i ni la incomoditat d'una sala plena de gom a gom, ni l'alçada d'algun dels assistents, ens impedeixen d'assaborir-lo de la primera nota a l'últim bis. Gainsbourg repassa les cançons dels seus dos discos en estudi (entre d'altres, sonen les noves Time of the Assassins i Heaven Can Wait) i les corona amb perles com ara la versió de la Dylaniana Just like a woman, que formava part de la banda sonora de la pel·lícula I'm Not There; també un parell de cançons de Serge, L'hotel particulier i Couleur café (aquesta darrera per tancar el concert), que ens explica que fins ara no havia gosat interpretar. Una tria exquisida de temes, una banda de músics sòlids i solvents, i una Charlotte en estat de gràcia: l'equació perfecta per una nit de diumenge a Nova York, ciutat que enguany ha estat alhora primera i darrera parada de la gira americana de la cantant.

El Village

«The Village was as close in 1946 as it would ever come to Paris in the twenties. Rents were cheap, restaurants were cheap, and it seemed to me that happiness itself might be cheaply had. The streets and bars were full of writers and painters and the kind of young men and women who liked to be around them. In Washington Square would-be novelists and poets tossed a football near the fountain and girls just out of Ivy League colleges looked at the landscape with art history in their eyes. People on the benches held books in their hands.»

[«El Village de 1946 era el que més s'acostava al Paris dels anys vint. Els lloguers eren barats, els restaurants eren barats, i em semblava que fins i tot la felicitat ho devia ser. Els carrers i els bars eren plens d'escriptors i de pintors, i d'aquesta mena d'homes i dones joves als quals els agrada ser-hi a la vora. A Washington Square, aspirants a novel·listes i poetes jugaven a pilota prop de la font, i noies acabades de sortir d'universitats de l'Ivy League contemplaven el paisatge amb els ulls plens d'història de l'art. La gent asseguda als bancs tenia llibres a les mans.»]

Kafka was the rage, Anatole Broyard.

Houston and Bowery, Shepard Fairey

Shepard Fairey, l'artista contemporani i dissenyador gràfic provinent de la cultura del monopatí, que va començar dissenyant adhesius per a taules i samarretes de patinadors, i que va fer el salt a l'escena mundial de l'art durant la campanya de les presidencials americanes de la mà del seu pòster HOPE, amb l'efígie de Barack Obama, és l'encarregat d'ocupar la paret nord de la intersecció de Bowery amb East Houston Street, després que, durant el darrer any, ho hagin fet Os Gêmeos, un parell d'artistes bessons del Brasil, grafiters i il·lustradors (ressenya al New York Times), i que durant el 2008 l'inquilí fos la recreació d'un mural històric que Keith Haring havia pintat en el mateix lloc el 1982 (escrits a La Llumenera aquí i aquí).

El mural de Fairey, en vermell, negre i blanc, és un collage format per diversos elements constants en l'obra de l'artista, que havien fet acte de presència anteriorment en altres racons de la ciutat, com ara André the Giant (OBEY Giant), i tota la imatgeria inspirada en cartells tant de propaganda política com comercial del segle XX. Ocuparà la paret d'East Houston durant sis mesos i actua de tret de sortida de l'exposició May Day, que durant tot el mes de maig portarà les noves creacions de Fairey a la galeria Deitch Projects.

[+ Web de Shepard Fairey]
[+ Fotografies a Flickr]

Old Merchant's House

Al cor de Greenwich Village, a poques passes de Washington Square, encara podem trobar un fragment de l'antiga Nova York; és la casa de maó vermell que hi ha al número 29 d'East 4th Street, entre Lafayette i Bowery (mapa), obra de l'arquitecte Minard Lafever i construïda el 1832 per Joseph Brewster. Combina elements arquitectònics d'estil federal, com ara la façana, i neogrec, a l'interior.

En aquella època, la ciutat alta arribava a l'alçada del carrer 14 i la zona de Bond Street, on es troba la casa, era una àrea elegant en la qual els novaiorquesos adinerats establien les seves residències per fugir de la massificació de la ciutat baixa.

L'any 1835, el mercader Seabury Tredwell va comprar la casa a Joseph Brewster per divuit mil dòlars i va establir-hi la residència de la seva família: la seva muller, cinc filles i dos fills, diversos familiars, i quatre persones del servei, ocupaven la casa del carrer quatre. Els Tredwell hi van viure gairebé un segle, fins a 1933, any en què Gertrude, la filla petita de Seabury, va morir en una de les habitacions del pis de dalt.

Gertrude Tredwell va ser la responsable que la casa es preservés en el seu estat original amb tots els mobles i altres objectes familiars, llibres i quadres. Nascuda el 1840, hi va viure ininterrompudament tota la seva vida. Únicament dues de les seves germanes i un dels germans van casar-se i van abandonar la residència familiar. Seabury va morir el 1865 i la resta de la família va continuar vivint a la casa. Gertrude va passar-hi sola els darrers 24 anys de la seva vida, després de la mort de la seva germana Julia, el 1909. Tot i que, en aquest temps, la situació econòmica de Gertrude va empitjorar, va aconseguir mantenir la casa en el seu estat original. A començaments del segle XX, el barri s'havia transformat i havia perdut l'aire senyorial del XIX; moltes de les residències dels voltants van ser transformades en hostals o tenements, edificis d'apartaments modestos, o enderrocades per a construir-hi edificis comercials. La preservació de la casa i del passat familiar es van convertir en l'obsessió de l'última Tredwell. També hi va contribuir George Chapman, un cosí llunyà, que va impedir-ne l'enderrocament i que va ser l'artífex per tal que el 1935, després d'una restauració, la vella casa del mercader Tredwell es convertís en un museu. L'Old Merchant’s House ha arribat intacta fins als nostres dies i ens permet fer un viatge en el temps i traslladar-nos a la Nova York del segle XIX.

[+info: The Historic House Trust]
[+fotos: flickr]

Local o exprés?

Recordo el primer cop que em van explicar una de les claus per entendre el funcionament del metro de Nova York: l'existència de trens locals, que s'aturen a totes les estacions, i de trens exprés, que únicament fan algunes parades de la línia, en les estacions principals. Devia fer cara de perdut, palplantat al bell mig de l'andana, mirant a banda i banda —d'això ja en fa cinc anys— sense saber quin tren agafar. Un cop t'obren els ulls, però, i li agafes la pràctica al sistema, pots arribar a estalviar-te força temps en els trajectes més llargs. És tot un art, que inclou la tria de la combinació més idònia de línies i d'enllaços per unir dos punts de la geografia urbana de Nova York amb el menor lapse de temps. Això sí, en cap de setmana, no hi ha estratègies que valguin.

Subway Nocturne

De nit, en cap de setmana, el metro triga a arribar a l'estació. Ens esperem en una andana cada vegada més atapeïda, en la qual la gent es distribueix d'una manera poc estocàstica. Els afortunats troben lloc en els quatre bancs escadussers que hi ha, al costat d'un home sense sostre que hi dorm. La resta, aguanten, com poden, el cansament i la pesantor dels cossos en un estat de retorn cap a casa. Hi ha el pianista, i el dels tabals improvisats amb cubells de pintura que ens manté desperts amb un ritme que percut pels túnels. Els naturalistes curiosos observen els moviments frenètics de les rates entre les vies, i uns adolescents desaprensius (que duen carnets falsos a la butxaca) hi fan punteria a gargalls.

Literatura futbolística

En un magnífic article aquest cap de setmana al New York Times, Rob Hughes lloa, un cop més, les característiques del joc del Futbol Club Barcelona. Si l'anglès no us és llengua estranya i sou dels que us agrada el futbol del Barça de Guardiola, us recomano la lectura de l'article, que us deixo aquí sota perquè en gaudiu.

--

Barcelona Makes Real Look Second Best
By ROB HUGHES
April 11, 2010

The hour is midnight, but Madrid is not about to sleep anytime soon. Its team, Real, has just been outplayed and outclassed by Barcelona in Madrid’s own cathedral to sport, the Bernabéu.

The 2-0 score line does not settle the Spanish league title, because each team has seven games yet to play. But, with goals from Lionel Messi and Pedro Rodríguez on Saturday, each of them created by the master passer, Xavi Hernández, this was indeed a defining night, another one in Barcelona’s omnipotent season.

The defeat ended Madrid’s run of 15 consecutive league victories. It ended Real’s perfect record of 12 Liga victories on its home turf. It ended the myth that, by spending €259 million, or about $398 million, Real Madrid could eclipse what Barcelona has created over decades of diligent schooling.

Pep Guardiola, player turned coach of this new Barça, summed it up in his prematch address to reporters in the Spanish capital. He said he had told his players they would have to treat this match as a cup final because “we are talking about playing against the second-best team in the world.”

We know enough about Guardiola by now not to read arrogance into that statement. That his Barcelona squad is the best on earth is a matter of record. It is the current Spanish, European and world champion.

But, possibly unwittingly, Guardiola had laid on the line to his players what was at stake in the Bernabéu.

The day before that team briefing, Guardiola had attended a ceremony in Barcelona at which Johan Cruyff, his mentor, was made honorary president of F.C. Barcelona. This ritual mirrored Real’s appointment some years back of its former captain, Alfredo di Stéfano, as life president.

So each of the great rivals has ceremonially acknowledged that playing ideals, and any grandeur they have, comes from players. Madrid’s happens to be an Argentine, now 83 years old, while Cruyff is Dutch and 62.

They are men of different generations. While di Stéfano’s leadership in the 1950s laid the foundations of Real’s European success, what Cruyff gave Barça as a player and as coach is still at the core of the club’s philosophy today.

“Johan came along and revolutionized everything,” Joan Laporta, the Barcelona president, said. “The modern day Barça started with him, he brought us a style of soccer we love, he is the creator of the way we express ourselves.”

Cruyff’s style, his belief that the coach, or creator of an ethos, must have influence from the first team to the 8-year-old recruits has caused some conflicts down the years. But we see its fruits now. We see its expression in a squad handled by Guardiola, who came through those junior ranks and who, winning all before him in his first two seasons as coach, started the match Saturday at the Bernabéu with seven players reared through the Barcelona academy and finished it with eight.

The coach cannot score the goals. He has men who can. Messi, inevitably, scored the first. Pedro, a boy from Tenerife but a youth of Barça’s teaching, scored the second.

Madrid was finished. The presence of Cristiano Ronaldo, Gonzalo Higuaín, Karim Benzema and all its other expensive purchases could do nothing to deny which is the better team.

Manuel Pellegrini, Madrid’s latest coach, admitted that, though his players must not give up until the end of the title chase, they were defeated by a better team.

The comparisons were painful for the 80,000 Madridistas whichever way they looked. Barcelona, while never at its flowing best, had too much movement, too many talents, too much teamwork for the home side.

Messi, without being at his best, again scored the goal that set his team’s confidence soaring. His exchange of passes with Xavi, his control of the ball on his chest and then his sudden change of direction on the ground, foxed Raúl Albiol, who expected Messi to shoot with his left foot whereas he scored with the right.

Similarly, Pedro, at 22, is the same age and a similar height and weight to Messi — yet a newcomer to the first team this season, scored with his left foot. Pedro’s dominant foot is his right.

This is a trait of those raised in Barcelona’s academy. A boy may favor one foot when he arrives, but he is very soon taught to practice until he masters all the skills with the other foot.

Messi’s tally is now 40 goals, and 10 assists, from 44 matches this season. Pedro’s contribution, 18 goals in all competitions, is so good that even without the injured Zlatan Ibrahimovic, the coach could leave Thierry Henry, Andres Iniesta and Bojan Krkic on the bench.

Yet Guardiola is in cooperation with players he helped bring through the Barcelona ranks. For the encounter Saturday, Guardiola experimented tactically. He moved Daniel Alves from right back to right wing, placing central defender Carles Puyol behind him. Several times, the players came to the touchline to converse with their coach. At halftime, team positions were switched around.

Alves reverted to right back, Puyol moved to the left and Maxwell advanced from left back to left wing.

All the while, the immovable source of what makes Barça tick, Xavi, wove his stealthy, cunning, unerringly accurate passes. He set up Messi with a chip that would have made any golfer at the Master’s proud. He released Pedro with almost a casual pass along the ground.

He was superior to Madrid’s Xabi Alonso in the creative role. Messi was more superstar than Ronaldo. Even goalie Victor Valdes proved, this night, more difficult to beat than Spain’s No.1, Iker Casillas.

The pain might not be over. Barcelona plans a return to the Bernabéu next month, when Madrid’s fine stadium hosts the Champions League final. Winning that, again, would just rub Catalan salt in Madrid’s wound.

Pixels, by Patrick Jean

No deixa de sorprendre'm com algunes creacions s'escampen com la pólvora a través d'internet i ens arriben a les nostres bústies virtuals per diverses vies (i uns quants cops). Estic segur que aquesta ja l'heu vista, perquè fa força dies que circula per la xarxa de manera viral. Tot amb tot, la peça s'ho val i com que l'escenari és familiar, l'havia d'incloure també aquí.

Així doncs, us deixo amb aquesta invasió de Nova York perpetrada per criatures de 8-bits: el curt PIXELS, obra de Patrick Jean i de la productora parisina One More Production.

The Passage

Segur que, qui més qui menys, s'hi ha aturat al davant algun cop i ha pensat què diantre és aquesta tirallonga de números en dansa que presideixen la façana de l'edifici horrorós del cantó sud-est de Union Square, a la confluència del carrer catorze i la quarta avinguda. Fins i tot, quan surts del metro per la boca de l'est de la plaça, la que hi ha tocant al carrer quinze, un rodamón et pregunta si saps què són i, si fas que no, et diu que t'ho explicarà, evidentment per un mòdic preu.

El marcador digital de l'edifici 1 Union Square, format per quinze digits LED, rep el nom de The Passage, i forma part d'una obra més gran, Metronome, dels artistes Kristin Jones i Andrew Ginzel, que cobreix la façana de l'edifici en qüestió. Un pastitx absolut, de proporcions descomunals.

El marcador, però, té gràcia i permet jugar a endevinar què indica (sobretot amb els nouvinguts). És un compte enrere? Però si el 2000 ja va arribar! Indica el temps que falta perquè el COI decideixi sobre la candidatura olímpica de Chicago? (No, no, això era fa cinc anys!). The Passage és un rellotge digital que marca l'hora seguint el patró de 24 hores; sistema que aquí, en terra d'hores AM (ante meridiem) i PM (post meridiem), és poc utilitzat.

Els set dígits de l'esquerra indiquen les hores (2 dígits), els minuts (2 dígits), els segons (2 dígits) i les dècimes de segon (1 dígit); mentre que els set de la dreta són el compte enrere del que falta perquè arribi la mitjanit, seguint el mateix patró que abans, amb les hores que ocupen els dos dígits de més a la dreta. El dígit central correspon a les centèsimes de segon. En la fotografia "202504XXX553403" indica que són dos quarts menys cinc de nou (i 4 segons) i que falten 3 hores, 34 minuts i 55 segons perquè s'acabi el dia; si no fos perquè el rellotge fa dies que marca l'hora amb retard.

40 minuts: The xx

Poca cosa en puc dir, deixat portar pel hype mediàtic, amb el disc descarregat i escoltat de fons uns quants cops, d'aquesta banda joveníssima i britànica de nom The xx, més enllà que l'altre dia vaig anar al Webster Hall del carrer 11 a veure'n el primer concert de la gira del seu àlbum de debut en terres americanes. Segur que els més fets a l'actualitat musical, aquesta que fa un cert temps que se m'escola entre els dits, n'escriuran paraules sàvies i amb més sentit que no pas jo, que m'havia fet el bon propòsit de no anar a veure concerts d'artistes deu anys més joves. Els propòsits suposo que són per a no complir-los i dimecres vaig assistir al concert de The xx a Nova York: un concert senzill, amb les cançons del disc homònim molt ben executades (gairebé diria que impecablement similars a les versions enregistrades: Crystalised, Basic Space, Islands, o VCR), d'un pop amb bases elèctriques de tall britànic molt clàssic. L'única pega; que l'actuació va durar només 40 minuts —intensos, això sí— (els del disc i una única versió), i que abans vam haver d'empassar-nos dos teloners de naturalesa infumable.

Fotos del concert: The xx al Webster Hall.