En nits com aquesta, de temperatura suau, deixo la finestra oberta. M'agrada adormir-me amb el so constant de les rodes sobre l'asfalt. És la cadència de les onades que es gronxen a la sorra. Hipnotitza.
Aquest vespre ho comentàvem amb en G: aquesta riba de Long Island City ens agrada i ens sorprèn, com si fóssim neòfits de la ciutat, una i altra vegada. Hi ajuda l'skyline, la silueta urbana que hi ha al davant, però també la que, poc a poc, es va perfilant al darrera. De moment, amb alguns edificis encara a mig fer i molts pisos buits, és ben fantasmagòrica. Assegut en un dels molls, contemplo l'illa, i l'expressió "fer-se el longui" —aquí— pren tot un altre sentit.
Tot degustant aquest gelat reserva de xocolata de l'Amazònia que no sóc l'únic que l'ha descobert, repasso quatre fotografies dels darrers dies. La feina de final de temporada és la responsable de l'activitat, gairebé residual, de La Llumenera ara que s'acaba l'agost. Ja vindran temps de bonança i de vacances a latituds ben familiars. Aquests darrers dies, aprofitant les visites, vaig tornar a passejar-me amb la mirada forastera per la ciutat de línies verticals. I sovint, força sovint, et sorprenen les formes i els colors que adopta Nova York. Com de bon matí, un diumenge qualsevol a Tompkins Square, al cor de l'East Village.
La nit és ben xafogosa. Ja no ens en recordàvem de com les gasta l'estiu a Nova York. Després d'una setmana de dies grisos, pluja i fred, ara torna la calor asfixiant. Fins i tot en això, Barcelona i Nova York s'assemblen. I aquest estiu són com dues gotes d'aigua; quan a l'una hi fa fred a l'altra hi fa fred i, quan pugen les temperatures, ho fan a banda i banda de l'Atlàntic alhora.
Avui, m'he llevat al Bronx. He treballat a Manhattan, a recer de l'aire condicionat durant bona part del dia. Cap al tard, he agafat un tren exprés i he baixat a Fulton Street. Allà, en una llibreria de vell, he recollit una comanda que havia fet dies enrere. Després, he anat a trobar la M, en G, en D i l'E, a l'únic punt de l'illa on la xafogor dava treva. He sopat musclos per segon cop aquesta setmana.
Ja fa uns mesos que em passejo per la ciutat de línies verticals amb una bossa de roba de color negre amb una tira roja a la solapa i un dibuix: una mena de sanefa pintada de blanc que tant podríem dir que representa una rotllana de persones com qualsevol altra cosa que et suggereixi el dibuix o que et passi pel cap en aquest precís instant.
M'agraden les bosses. A l'hivern, però sobretot a l'estiu; perquè no suporto dur les butxaques colgades de coses: les claus, la cartera, monedes, l'iPod, el telèfon, un llibre, undostres responqui a través. I la síndrome d'alforja —s'entén l'objecte i no pas el poble del Baix Camp— es fa més evident a l'estiu, quan les butxaques són moltes menys i el tipus de roba més vaporós. D'una altra banda, mai he estat aquesta mena d'home que busca parella (o en té) perquè li duguin la càrrega (la física i la moral) i delegar en bossa d'altri (d'ella) la calderilla i tota mena de pertinences.
Així doncs, m'agraden les bosses per practicitat i per estètica. A l'hivern, en duia una de Brooklyn Industries, de quan encara tenien bosses amb gràcia. Aquesta, la d'estiu, la vaig comprar al concert dels Arcade Fire el nou de maig. Avui, remenant una butxaca n'he trobat l'etiqueta i estirant del fil, m'he assabentat que són fetes a mà a Quebec. Se les empesca un dissenyador industrial de Montreal, que les comercialitza amb el nom de DeSigne: la que tinc jo és una book bag, una bossa per a dur-hi llibres, que formava part d'una sèrie d'objectes fets a mà que els Arcade Fire van encarregar a artistes locals de Montreal per a vendre'ls durant la gira americana de Neon Bible.
Dissabte a la nit a Williamsburg, sona el disc Batiscafo Katiuscas dels Antònia Font com a música de fons del restaurant on som. És l'aportació de la cambrera barcelonina d'un local que duu el nom d'uns coneguts personatges de còmic creats pel també barceloní Escobar.
No hi havia estat mai, però la M que si que hi havia sopat recordava unes tapes més generoses i gustoses que les que vam prendre. Tot anava de micro: micrograms de pernil, micròtom per a tallar el xoriço; excepte el picant, que va fluir en dosis macroscòpiques. Vam arribar a la conclusió que les han adaptades per al gust local: és a dir per a la butxaca de l'amo. Així que, els Antònia Font no van compensar la decepció.
Un magnífic diumenge ens va regalar un dia assolellat de parc i una passejada en barca per The Lake, que si que ho compensa tot. ¿Qui té encara cruiximents als braços? Jo, a la propera, m'ho miro des de la Boat House amb un Bloody Mary al davant.
Dijous a la nit vam tenir una treva entre el tornado i les pluges i, tot i el cartell de rain or shine, que indica que el concert es farà tan si plou com si fa sol, al final només van caure quatre gotes i vam poder gaudir d'una nova visita de The Black Crowes a la ciutat que, fa un parell d'anys, els va veure renéixer amb cinc nits memorables al Hammerstein Ballroom. Aquest cop era una sola nit i en un dels pocs llocs de Nova York on encara no havien tocat: el Central Park Summerstage.
A l'hora de ressenyar un concert dels Crowes, sóc molt parcial. Fa gairebé quinze anys que els vaig veure per primera vegada, un sis de desembre de 1992 al Zeleste de Barcelona. Era la gira del segon disc, The Southern Harmony and Musical Companion, i tots érem molt més joves: els que llavors tenien un quart de segle ara ja han entrat a la quarantena i els que érem adolescents ara freguem la trentena.
Però, tot i això, els Crowes continuen ben plens de força. I així ho van demostrar dijous a la nit, durant gairebé dues hores. De la formació clàssica de la banda —la que va visitar Barcelona fa quinze anys— en resten Chris Robinson (veu), el seu germà Rich (guitarra) i Steve Gorman (bateria). Marc Ford, a qui vam poder veure al concert de l'estiu passat a Jones Beach, va tornar a deixar la banda cap a finals d'any i ha estat substituït per Paul Stacey, guitarrista britànic que ha acompanyat Chris Robinson als seus discos en solitari i que, darrerament, ha participat a la producció del futur nou disc dels Crowes; primer en estudi des de 2001. Adam MacDougall, que també col·labora en aquest enregistrament, és el nou teclista del grup en substitució d'Ed Harsch. Finalment, Sven Pipien els acompanya al baix i ja pot considerar-se un component clàssic de la banda, de la qual en forma part des de finals dels noranta.
Era la setena vegada que els veia, després de Barcelona (Zeleste 1992, Vall d'Hebron 1995, Zeleste 1997, Palau Sant Jordi 1999); Londres (Shepherd's Bush Empire 1999); i Nova York (Jones Beach Theatre 2006), i puc dir que, tot i els canvis a la formació continuen sonant molt bé. El concert de dijous es va estructurar a l'entorn d'un set list poc extens (vegeu-lo més avall), només catorze cançons, algunes de les quals van ser allargades en jams interminables, marca de la casa dels d'Atlanta, hi va haver lloc per a les versions (el Good Morning Little Schoolgirl de Chuck Berry al bell mig de My Morning Song), i no hi van faltar clàssics com Sting Me, Jealous Again, Sister Luck, o Remedy. De fet, l'elecció de les cançons va ser ben clàssica i va raure principalment en els tres primers discos de la banda: Shake Your Money Maker (dos temes), The Southern Harmony and Musical Companion (set temes) i Amorica (tres temes), més Soul Singing, procedent del darrer disc Lions (2001) i Oh Well, versió dels Fleetwood Mac de Peter Green.
El concert va tenir moments contundents, com l'arrencada amb el quartet format per No Speak No Slave, Gone, Sting Me i My Morning Song, o la clausura apoteòsica amb Remedy; i també hi va haver lloc per a aquests mitjos temps melòdics (Sister Luck, Thorn in My Pride, Wiser Time) on els Crowes es transfiguren en els Allman Brothers.
Dijous a la nit, la treva meteorològica ens va permetre gaudir de The Black Crowes a l'aire lliure, al Summerstage de Central Park, i els d'Atlanta van demostrar —per a la nostra satisfacció— que tornen a ser a la carretera altre cop: quinze anys després.
--
Fotos del concert de The Black Crowes al Flickr de La Llumenera.
Recull d'actuacions al David Letterman's Late Show
(on es pot veure que el temps passa pels Black Crowes, però també pel Letterman)
1990 - Jealous Again.
1991 - She Talks To Angels.
1994 - Feelin' Alright.
2001 - Soul Singing
2004 - 40 Days (Chris Robinson's New Earth Mud)
2007 - Wiser Time
The Black Crowes - Central Park Summerstage Set List
No Speak No Slave
Gone
Sting Me
My Morning Song > Good Morning Little Schoolgirl > My Morning Song
Sister Luck
Jealous Again
Hotel Illness
Downtown Money Waster > Jam >
Thorn In My Pride
Soul Singing
Sometimes Salvation
Wiser time
Remedy
- encore -
Oh Well
Luther Dickinson dels North Mississippi All Stars va tocar la guitarra a "Downtown Money Waster" i "Thorn In My Pride"
Després diran que La Llumenera sembla la informació meteorològica de Nova York. Però, ni tinc la gràcia de Mr.G del canal onze —equivalent metropolità al Tomàs Molina—, ni aquesta és la raó de ser d'aquest bloc. D'una banda, el clima extrem de la ciutat —freds polars a l'hivern, calors tropicals a l'estiu— i de l'altra una sèrie de fenòmens meteorològics excepcionals (relacionats amb l'escalfament global? amb el niño? la niña? al rico helado?), que a Amèrica, com tot, són super size, fan que del temps a La Llumenera se'n parli una mica més del compte. No me'n puc estar. Jo, com si sentís ploure.
Avui fa fred. Si avui és deu d'agost i això és Nova York...
No pot ser que faci CATORZE GRAUS (!) centígrads (cinquanta-vuit Fahrenheit). Que és estiu! Som en ple més d'agost i a Nova York! Ens faran parar bojos. Però el miratge durarà ben poc i diumenge ja ens enfilarem, tots plegats, altre cop per sobre dels trenta. Suposo que avui s'hauran batut rècords d'alguna cosa, però això ho deixem per a Mr. G.
Dimarts a la nit, em transporto dos cops en el temps. Quarts de deu i m'endinso al South Street Seaport, gairebé a l'extrem meridional de l'illa. Al darrer tram de Fulton Street, entre Water i South, abans d'arribar a l'aigua, hi ha una filera de cases georgianes construïdes per Peter Schermerhorn, entre 1810 i 1812. Sembla talment com si fossis en un port del nord d'Europa, a mig camí entre Holanda i Dinamarca. Com el seu nom indica, Front Street (entre Water i South) corresponia originalment a la línia de la costa i tot el que hi ha actualment més enllà, inclosos els molls, va ser terreny guanyat al riu. Les cases més antigues que es conserven daten de finals del segle divuit, com el número 273 de Water Street, la Joseph Rose House, que fou construïda al 1773 i que és el tercer edifici més vell de Manhattan. Aquí hi havia el Fulton Fish Market, que durant més de cent setanta anys va abastir de peix la ciutat i que, al 2005, va ser traslladat a Hunts Point, al Bronx. I aquí, encara hi resten, alguns dels establiments amb més solera de Nova York, com el The Paris de 1873, a la cruïlla de South Street amb Peck Slip, o el Bridge Café de 1794, el bar més antic de la ciutat, al 279 de Water Street, que originalment funcionava de taverna i bordell per als estibadors dels molls.
Dimarts a la nit, em torno a transportar en el temps altre cop al South Street Seaport. Aquí, amb unes vistes immillorables del Brooklyn Bridge —que el tenim ben a la vora, per no dir que gairebé hi som dessota—, del Manhattan Bridge i, més enllà, del Williamsburg Bridge, entro en el túnel del temps en un teatret de nom Spiegelworld, on aquesta nit hi toca Lila Downs. El teatret sembla talment una carpa de circ antiga de començaments del segle passat, i està situat en un dels extrems del Pier 17. Tocades les deu de la nit, surt a l'escenari la mexicano-estatunidenca Lila Downs. Tinc la sort de ser entre les poc més de tres-centes persones que assaboriran una actuació memorable d'una dona que s'ha encarregat de reformular la música tradicional mexicana i dur-la a nivells estratosfèrics. Lila Downs té una veu prodigiosa que li permet moure's sense dificultats per infinitat de registres i estils, que barreja d'una manera ben natural.
--
Lila Downs interpreta La Sandunga, South Street Seaport, Nova York, dimarts 7 d'agost.
Fotos del concert de Lila Downs al Flickr de La Llumenera.
Dimecres a la nit, són quarts de deu quan escric això, i el termòmetre encara s'enfila més enllà dels trenta. Ha estat un dia de calor opressiva, enganxifosa i de clatellada: com la que et propinen les bafarades enceses que escupen al carrer els aires condicionats. Avui el dia s'ha llevat amb un caos monumental, les tempestes de la nit han estat memorables i jo, com sempre que passa alguna cosa extraordinària, ni me n'he assabentat. Pels volts de migdia, he consultat la pàgina del Telenotícies de TV3 per a veure com anaven les rodalies de Barcelona, i quina ha estat la meva sorpresa quan el titular que m'ha saltat a la vista ha estat El fort vent i les pluges torrencials provoquen el caos a Nova York. No m'ho podia creure, pensava que m'estaven prenent el pèl i aixecant la camisa, tot alhora, i que el vuit d'agost era el nou vint-i-vuit de desembre. A fora, un sòl esplèndid i un dia de calor extrema. Com que tinc la sort de no haver d'agafar el metro en hora punta i de no llevar-me encara que s'ensorri la casa del costat, no me n'he assabentat que, durant la nit, la ciutat havia estat assolada per unes pluges torrencials que han inundat nombroses estacions i han obligat a tallar moltes línies de metro i d'autobús, sumint la ciutat en un caos de proporcions descomunals. El metro no funcionava, costava trobar taxis buits, llargues cues de gent esperant a les parades d'autobús, gent que ha optat per anar caminant a la feina sota un sol i una calor de justícia. Durant la nit, vents huracanats de més de 215 quilòmetres per hora, i un tornado a Brooklyn, han arrencat de soca-rel un bon nombre d'arbres que han acabat escalfant cotxes i tot allò que trobaven pel camí. Els túnels que comuniquen l'est i l'oest de la ciutat per sota de Central Park han quedat inundats.
Jo m'he llevat amb sol i calor asfixiants i he sortit ha dinar amb sol i calor, encara més asfixiants. I res no evidenciava el que havia passat durant la nit, si no era pels tolls d'aigua bruta —altrament tradicionals— entre vorera i asfalt a cada cruïlla.
Foto: Daniel Barry / The New York Times
A l'estació de 2nd Avenue de l'F train hi sona Summertime. La melodia surt d'un saxo tronat i embolcalla l'ambient carregat de les andanes. Hi fa una calor opressiva. No hi passa ni gota d'aire i els combois que hi circulen, de tant en tant, únicament mouen masses compactes de gasos sobreescalfats.
Un pis per sobre, s'ha esdevingut un d'aquests diluvis d'estar per casa amb els quals, i no pot ser d'altra manera, es tanca un dia de calor tropical. Un senyor xàfec. He arribat a l'estació genekellyejant, de toll en toll, i cantussejant alhora l'equivalent en anglès del nostre plou i fa sol, les bruixes es pentinen: "It's raining, it's pouring; The old man is snoring".
Abans, havia trobat refugi dessota d'una bastida d'aquestes que poblen i emporxen els carrers de la ciutat de línies verticals. Però el tròpic descarregava amb tanta força que m'he hagut d'aixoplugar en un portal. Allà és on he sentit que una noia exclamava: "Oh shit! It's pouring!"; l'equivalent del nostre "Llamp de rellamps! Plou a bots i barrals!".
I el meu cervell deu haver fet un clic d'aquells, i m'he trobat de cop i volta a l'andana de l'estació, mort de calor i taral·larejant aquest particular plou i fa sol en anglès. Sort que hi sonava Summertime —per si no ens n'havíem adonat que l'estiu és aquí—, que sinó encara hi seríem amb el maleït "It's raining, it's pouring; The old man is snoring".
[llegiu-ho rapejant o tot tastant un suquet,
fet pel fet]
Tal com raja, a doll.
Primer, deixeu-me que us digui, així, tal com raja, a dolls, que l'estiu de Nova York ja és aquí. Amb l'agost ha arribat la xafogor intensa i els noranta-tres Fahrenheit (Fah-ren-heit): trenta-quatre centígrads, tots arremolinats a l'ombra de l'arbre de l'obra, perquè al sol, i amb aquesta xafogor-xafagor-xafegor tant fogosa, són molts més; més de cent, tu! Calor, calor, calor.
A doll (i a dolls), i tal com raja i pel broc gros, deixeu-me que us recomani. Si, si, em-però-driu (què diu? que riu!), un altre dels discos, dis-crets, que hi havia a la caixa. Capsa! La que va arribar de Bar-cel-ona (Bar-ce-lo-na). És en/doll (Bankrobber/labreu, 2007), la nova (i primera conjunta) parida de Pedrals i Guillamino, que els connecta, l'un amb l'altre, aquest i aquell, pop-esia i eclèc-trònica, i una mica de hip i un bri de hop, i molt rap (per sucar-hi pa). Bankrobber (again) l'edita, per la part del disc, i labreu edicions ho enregistra en format de llibre. I sona Buck Rogers i/o la seva germana, Leonor, i un Pèl i Ploma de reminscències Gaixample (t'han fotut la idea Guillem!). Un 10 per Percaç, El món és molt gran o per Cinc maneres de matar un home; i Rates de Màrius Sampere.
U-a-u-u-a! Medes, Maldives, Seychells. M'he d'esbaldir de ser peix?
Si no heu entès res mireu si, si, Silenci?
Des de les primeres notes de la guitarra que obre Córrer, endevino que m'agradarà. I és que aquesta és una altra de les perles que hi havia dins la capsa que va arribar la setmana passada de Barcelona. És Temps i rellotge (Bankrobber, 2007), el nou i segon disc de Sanjosex. Com Mazoni, Sanjosex són de la Bisbal d'Empordà. I a la Bisbal, darrerament, s'hi estan escrivint algunes de les planes més interessants de la nostra música contemporània. Jaume Pla (ànima de Mazoni) i Carles Sanjosé (de Sanjosex), vells amics, caminen plegats músicalment des de fa temps i els seus dos projectes en solitari comparteixen una història paral·lela, que han anat desgranant amb discos excepcionals des de la discogràfica Bankrobber. Temps i rellotge és una seqüela pausada i intimista del primogènit Viva! (Bankrobber, 2005). Allà on a Viva! hi havia rock i ritmes energètics, a Temps i rellotge hi ha lloc per a la introspecció i els mitjos temps. Allà on hi havia guitarres elèctriques, aquí són substituïdes pel niló, l'acústica i el piano. Al nou disc, hi ha tocs de rumba, sons de la mediterrània i, fins i tot, algun pal aflamencat. I la veu de Carles Sanjosé que s'hi arrossega més madura, hi teixeix històries quotidianes i hi plasma les preocupacions d'algú que arriba a la trentena (Estrès, obsessions, plans de futur i contradiccions). Tretze cançons: meravelles com la que dóna nom al disc, sobre les presses de la vida moderna i adulta plena de responsabilitats, Baix Ter Montgrí, en la qual parla dels canvis que pateixen les contrades nord del Baix Empordà, les introspectives Perdó i Coses Meves, potser els dos temes més rodons de l'àlbum. Però també Diumenge, o Polvorons amb Mel i Quan es fa de nit. En definitiva, un disc imprescindible si us agrada la bona música i sou permeables a les noves propostes de casa nostra. Qui deia que no es feia bona música a Catalunya? Temps i rellotge és, sens dubte, un dels discos de l'any.
Mazoni i Sanjosex al programa Loops!
Dins del paquet hi ha música. De fet és com una caixa de música que conté els sons de l'altra banda del món. Com deia ahir, gairebé tot encàrrecs, perquè m'agrada estar al cas del que es cou a casa. Dins de la caixa hi ha el nou disc d'un dels projectes més interessants que ha donat Catalunya als darrers temps: Mazoni, el grup de l'ex-Holland Park Jaume Pla, que el 2004 va començar a caminar amb 7 songs for a sleepless night (Bankrobber, 2004). L'any passat Mazoni va destapar la caixa dels trons amb una contundent Esgarrapada (Bankrobber, 2006), que contenia meravelles com Perduts en la boira i l'efectiva No tinc temps, i aquest any ens regala Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007). Des de la primera nota de El riu, el disc et captura i no et deixa fins a la cançó que el tanca Blanca és la neu, negre el fons del pou. Deu temes que confirmen el de la Bisbal com un dels compositors més originals del panorama musical del nostre país. Folk, electrònica, funk, pop, tocs de bossa nova, i molt rock es barregen en una proposta que beu de sons cent per cent americans i en la qual —si li examinem les costures de ben aprop— podem trobar-hi reminiscències del californià Beck. Si m'hagués de quedar amb dos talls, aquests serien l'experimental Llampec/Ull de vellut i el tema que clou el disc Blanca és la neu..., punts àlgids d'un disc excel·lent i imprescindible que també conté una versió marciana del Maggie's Farm de Bob Dylan, que amb el nom de La granja de la Paula ens convida a ballar amb coreografia final inclosa. Sinó, vegeu-ne aquesta actuació al Jamboree o el videoclip de la cançó, realitzat per Raúl Cuevas.
No hi penso tornar tant si neva com si plou...
