NoLIta

És el barri que hi ha al nord d'una Little Italy que, pràcticament, se l'han cruspida amb palillos. Aquests quatre carrers, entre Lafayette i Bowery, fins i tot n'havien format part, però el canvi de fesomia que va experimentar la zona a finals dels noranta amb l'arribada de professionals joves i l'obertura de botigues de roba, bars, i restaurants moderns va motivar-ne el canvi de nom per l'actual, de ressonàncies nabokovianes. És l'art i la màgia del real state en aquesta ciutat. Aquí hi ha la vella Saint Patrick's Cathedral, i una de les meves llibreries predilectes de Nova York, McNally Robinson, amb cafè inclòs per a passar-hi l'estona.

Manhattanhenge, 2008

Com que som tope de novaiorquesos, avui capaltard hem anat a veure com el sol es ponia al bell mig del carrer quaranta-dos, alineat perfectament amb la quadrícula de carrers de l'illa de Manhattan. Els més perspicaços se n'han adonat que ja ha passat tot un altre any sencer.

Honeymoon Project, d'Antoni Miralda

La fascinació dels artistes catalans per l'Estàtua de la Llibertat (Miss Liberty, per als novaiorquesos) com a element de discurs artístic no se circumscriu únicament a la rèplica surrealista que en va fer Salvador Dalí, amb els braços alçats i una torxa a cada mà, i que podem contemplar a Cadaqués. El 1986, l'any del centenari de l'estàtua, el terrassenc Antoni Miralda va tramar-ne el casament amb un pretendent dos anys més jove i a 6170 quilòmetres de distància de la núvia: el monument de Cristòfol Colom al capdavall de La Rambla de Barcelona.

Tinc el record borrós que, a la primavera de 1988, em van duu a la Fundació Miró de Barcelona a veure l'exposició Prenúpcies, en la qual Miralda presentava els preparatius per al casori de tan insignes monuments. Dos anys abans, al Jacob K. Javits Convention Center de Nova York, havia tingut lloc la cerimònia de prometatge, a la qual hi van assistir l'alcalde de Nova York, Edward I. Koch, en representació de la núvia, i el de Barcelona, Pasqual Maragall, en representació del nuvi. Sembla que l'alcalde de Nova York, amoïnat pels costos del casori, va preguntar “Doesn't the groom's family usually pay for these things?” [“No és la família del nuvi qui paga aquestes coses normalment?”]. El 1990, Miralda va dur el Honeymoon Project a la Biennal de Venècia i, el juny de l'any següent, la peça principal de l'aixovar —el vestit de núvia— va ser tres setmanes en exposició, embolcallant una paret de vidre de deu pisos d'alçada al Winter Garden del World Financial Center a Battery Park City, tal com descriu The New York Times.

La boda va tenir lloc el dia de Sant Valentí de l'any olímpic de 1992. Els preparatius inicials preveien una cerimònia al gran hotel César Palace de Las Vegas; però, quan tot ja estava llest, el director de l'hotel es va fer enrere i la cerimònia es va haver de celebrar als afores de la ciutat, en ple desert. El periodista Carles Sentís en va deixar constància per a l'Avui:

«Amb una mica de retard i amb taxi, en lloc de limousine, van arribar els components de la cobla de sardanes de Palafolls. La tenora i la gralla, acostumades a sonar pels tendres verds de l'Empordà, es van fer sentir per un desert bastant dalinià, com és el de Nevada. Potser no va anar tan malament que aquestes noces acabessin al sorral. No hi ha, en tota la vida, una etapa al desert per meditar?»

Com anar (a la lluna) i tornar

Nova York és el paradís de les subscripcions; especialment les de paper cuixé. Subscriure't a una revista o a un diari aquí és fàcil i barat; i, qui més qui menys rep a casa més d'una capçalera. A la bústia, m'hi trobo cada dimecres l'agenda d'activitats de la ciutat —Time Out New York, o TONY pels amics—, primer perquè tocava estar-hi subscrit, enguany perquè em va tocar… a una rifa. Durant un any, vaig estar rebent gratuïtament Rolling Stone, sense haver-la demanada; no era més que un esquer per l'alt nombre d'entrades de concerts que comprava. Ah, i estic subscrit a la canadenca Adbusters. M'agradaria rebre i llegir The New Yorker, però no tinc temps i sé del cert que, si sucumbeixo als cants de sirena, s'acabarà acumulant en una pila. I, què me'n dieu de The New York Times? Tan sols amb el paper de l'edició dominical ja en tens de sobres per a les lectures (i embolicar els entrepans) de tota la setmana.

No m'estranya doncs que amb tant de paper cuixé (i les tones de caixes de cartró made in Fresh Direct) n'hi hagi prou cada any per, ojo al dato, omplir l'Empire State Building de cap a peus.

“Drink sangria in the park…”

Aquesta tarda, em calia una passejada fins al parc. Tot un matí de feina, tot un cap de setmana sense parar, ja tenen aquestes coses. Necessitava una mica d'aire, una mica d'exterior. La tarda i la temperatura s'han aliat a favor meu i, en una ocasió així, no hi ha res més idoni que una passejada de tarda de diumenge pels carrers semi-deserts de l'Upper East fins a Central Park.

He tingut una primera sensació d'estiu, en adonar-me que era ben bé l'únic que caminava en direcció al parc; gairebé tothom ja en tornava. Talment, com quan baixes a la platja al capvespre i, pels carrers que hi desemboquen, només fas que creuar-te persones carregades de tovalloles i ombrel·les plegades, que ja retiren després de tot un dia al sol.

El plaer d'un capvespre a Central Park no pot comparar-se a una caminada descalç sobre la sorra molla; li falta l'anar i venir de les onades, i la salabror del mar; però la constància que el dia toca a la fi, quan el sol baix allargassa les ombres, és la mateixa.

SNL

Nova York és a fora. I és negra nit. Sona de fons la noia virtuosa de Buffalo. T'agrada la seva veu, directa, irònica; plena d'energia. Comencem? Sopes de sobres, que no pas sopes de sobres. Sense un context és difícil que us quedi clar el menú. És allò de l'ambigüitat d'una bossa de roba perduda a la secretaria de l'escola, que algú ens explicava dijous a L'hora del lector. I, és clar que, sense context, tot és molt més críptic. Obres l'ordinador: el desplegues, i escrius.

«Dijous a la nit encara fa fred. Quin maig merdós. Ja hauríem d'estar enxafogats i no ha parat de ploure tot el mes. Sèiem entre les pedres de la platja artificial que hi ha al Fulton Ferry State Park. Tot i que no ho han anunciat massa —més tard, te n'assabentes que més d'un s'ho ha perdut—, hi havia una munió de gent considerable. Una mitja hora abans, a la cruïlla de Front amb Washington, ja t'ho imagines: la riuada de gent que baixa des del metro omple els carrers de DUMBO i es dispersa en direcció al riu. Allà, asseguts als esculls ficticis d'una escullera artificial, s'hi respirava il·lusió. Som canalla davant dels focs. Deu minuts més tard, el vent et porta la flaire picant i dolça de la pólvora. A la llibreta hi vas escriure: Genètica pura i dura.»

Happy Birthday… Mr. Bridge

Nova York enceta la primera matinada d'un long weekend. Avui dissabte, la ciutat celebra els cent vint-i-cinc anys d'un dels seus ponts més emblemàtics, el de Brooklyn, que va ser concebut per a connectar aquesta ciutat amb Nova York, per sobre l'East River. Dijous al vespre, per a l'ocasió, el pont vestia noves gales, en forma d'il·luminació de colors, i la Filharmònica de Brooklyn va introduir un espectacle de focs d'artifici des de l'escenari esplèndid que compon el riu de l'Est emmarcat, mirant des de l'Empire-Fulton Ferry State Park, a l'esquerra pel Manhattan Bridge i a la dreta pel de Brooklyn.

Seaplane

Els catalans posem pals a les coses; el xupa-xups i la fregona són els zenits absoluts d'aquesta inventiva palificadora de la nació. En altres casos, ens limitem a posar-los a les rodes o, fins i tot, en aquesta nació paral·lela que és Polònia, els candidats concorren a les eleccions punxats en un pal. Tot amb tot, el submarí és un invent català sense rodes i l'hidroavió, que és francès, té pals com a rodes.

Bridge over...

Si feu el turista o l'heu fet, en aquesta ciutat o en aquest país, us haureu creuat amb algun vigilant, guàrdia de seguretat, agent de l'ordre o ca cerber amb placa i excés de zel, que us haurà cridat l'atenció quan us disposàveu a fotografiar algun d'aquests tresors arquitectònics tan novaiorquesos que són els ponts.

Des de l'antigor, els ponts han estat estratègics i, en qualsevol guerra —juntament amb la població civil— són als primers que els toca el rebre.

Ara, a l'era dels dospuntzeros i de la vida dactilar, els ponts continuen fent les funcions de comunicació física per a les quals van ser projectats; a banda de ser grans peces estètiques i objectiu, també, de les nostres retines digitals.

El de Brooklyn en fa cent vint-i-cinc, dissabte de la setmana que ve.

Dos anglicismes

Prop de casa, al trajecte entre l'estació del metro i casa o, més concretament, prop del metro —one block, com en diuen aquí—, hi ha una parada de fruita que és oberta a hores intempestives. Hi és durant el dia, quan toca, i hi continua sent durant tota la nit. Tant pots passar-hi a quarts de dues de la matinada com a quarts de quinze, que sempre hi és. Si tornes a casa amb gana, fa les funcions d'un deli mòbil especialitzat en fruites i verdures.

Avui, el dia fa xàfecs de butxaca, d'aquells que s'hi posa, va per feina, i ja ho tenim, tot en tan sols cinc minuts. Més tard, esbandeix i sortiria el sol si no fos que ja és negra nit.

I quan em pregunten a quina hora sopen els novaiorquesos, jo contesto que depèn. Uns ho fan a les sis, d'altres a les set, a les vuit o a les nou i, els més tocatardans, a les deu, les onze, les dotze… En definitiva, el que ens dóna la gana.

© MURAKAMI

Fa quatre dies. Al Brooklyn Museum. © MURAKAMI. Una càmera amagada sota la jaqueta per tal de captar indiscriminadament aquesta sèrie d'instantànies; tortes, desenfocades, furtives, desencaixades.

Les Parapluies de Cherbourg

Dies de feina, de visites, de moltes fotografies, de molt portes endins, però també de molta ciutat. La primavera, que a Nova York és curta, hi ha dies que pot semblar que s'ha instal·lat per sempre a la ciutat; són les Aguas de Março de Jobim. Els cirerers fa dies que els ha caigut la flor. Temps de pluja i refredats, cels blaus i ventosos. I paraigües xinesos esclafats contra l'asfalt (a Brooklyn).

El setè cel

Tornar a cantar, entonava Sisa després de remetamorfosar-se en cantautor galàctic, ara fa uns anys.

Aquest cronista, no ha patit cap fase lunar en Solfa, però durant uns dies, s'ha allunyat prudencialment de La Llumenera i ara toca allunar-hi altre cop per a prosseguir el trajecte amb nou trajo i sempre (sempre) sense trajectòria.
Benvinguts, passeu, passeu.

La lletra nova de l'Emperador

El president d'una nació amb estat i bigoti —el president— convoca a palau quatre o cinc poetes de contrades distintes del reialme. A palau, al voltant d'una taula, seuen els poetes i el president, que els demana si serien tan amables d'escriure-li una lletra a l'himne que, pel que es veu, de lletra no en té.

Quan li toca el torn al poeta nostre, aquest li diu al president que té sort que el seu himne no en tingui, de lletra; que és molt millor d'aquesta manera, que les lletres d'himne són totes bel·licoses, violentes i un xic racistes; perquè, quan van ser escrites, aquesta era la seva funció. Així, en comptes de respondre-li ras i curt amb un sí o un no, el poeta li demana al president si pot contar-li una faula.

La faula comença amb el poeta, de vailet, quan encara no és poeta, als primers anys d'una postguerra. El poeta vailet és al pati d'una escola grisa, en un país arranat —sense relleus— del qual n'han volgut esborrar la biografia. Al pati hi fa molt fred; és un matí gèlid i gris, com la resta, i el poeta i els altres vailets formen al pati com si d'un conjunt de soldats es tractés. Fa fred i els fan cantar l'himne dels vencedors, en una llengua imposada. Mentre canten, un vailet aguanta el pal de l'ensenya i un altre l'extrem de la tela, que ha de mantenir ben estirada. Fa vent, i la bandera li frega la cara i s'amara dels mocs que, a causa del fred, li regalimen del nas. Al vailet poeta, l'olor agra dels mocs impregnada a la bandera li quedarà gravada a la ment per sempre més.

La faula continua amb el poeta de jove, i ara ja és poeta, però el criden per anar a fer el soldat. Ens l'imaginem en una caserna de l'exèrcit, en un altre matí gris i gèlid, d'un país arranat —sense relleus ni biografia— per una guerra i una postguerra. La mateixa bandera i el mateix himne dels vencedors, i les baves dels soldats que impregnen la tela quan, un rere l'altre, vinclen el cap per a fer-li un petó i la juren. Quan li toca el torn, el poeta jove sent exactament la mateixa olor agra que té gravada a la memòria des que era un vailet.

A palau, en temps present, el poeta nostre, ja gran, clou la faula i, ara sí, ras i curt, li diu al president que si li fes la lletra per al seu himne i la seva bandera, les paraules tindrien el regust agre d'un temps d'antics tambors.

pretty crazy, huh?

Una pluja prima mulla la ciutat de línies verticals. És l'inici, el presagi, del "cada dia un raig" d'aquests sis primers jorns de maig que vindran.

Al meu costat, al metro, s'hi asseu un home de color com jo; però jo d'un altre color. Em diu que a la superfície el temps para ben boig “pretty crazy weather up there, huh?”. I continua, i m'explica que tot és culpa de tant anar i tornar de la lluna, que alguna cosa han tocat allà dalt, però que ni jo ni ell hi hem de fer res, que de totes maneres no ens n'assabentarem perquè tot és “classified” i “top secret”.

Em toca baixar. M'aixeco i m'acomiado de l'home amb un “take care”, i ell em correspon amb un “(have a) good one, brother”.

[Un cop al carrer, plou]

Me n'adono que m'he deixat el paraigua a Housing Works Bookstore de SoHo on, no fa ni una hora, els poetes Joan Margarit i Philip Levine llegien fragments de la seva obra.