A data d'avui, i amb vora 10500 visites al flickr de La Llumenera, les tres fotografies més vistes són: en el número 3, amb 710 visites, un petó de comiat a Union Square, amb posta de sol manhattanhengeiana de fons (foto); en el número 2, amb 1009 visites, el rerefons sexual de la campanya electoral de John McCain (foto); i en el número 1, amb 1346 visites…
…el pa amb tomàquet! (foto). La xarxa ja les té aquestes coses.
Avui no m'he llevat com les gallines per anar a fer cua davant dels grans magatzems o de la botiga d'electrònica de torn. És Black Friday, l'endemà del dia d'acció de gràcies, i moltes botigues obren a les quatre o a les cinc del matí, i donen el toc de sortida a la campanya de Nadal, amb descomptes.
En canvi, escric “La ciutat es lleva mandrosa i amb el silenci de les grans ocasions. L'ànima de l'indiot encara ens ressona a la panxa.”
The First Thanksgiving at Plymouth (1914), de Jennie A. Brownscombe
Avui és Thanksgiving, el dia d'acció de gràcies als Estats Units, que se celebra, com cada any, el quart dijous del mes de novembre. Tradicionalment, Thanksgiving era una festa de la collita, en la qual es donava gràcies pels fruits que la terra havia proveït abans dels rigors de l'hivern. El folklore americà explica que el primer dia d'acció de gràcies es va celebrar el 1621, en un assentament de colons anglesos, els anomenats pilgrims (pelegrins), a Plymouth, Massachusetts. Els pelegrins formaven part d'una congregació protestant, que havia arribat a Nova Anglaterra fugint de la persecució religiosa, a bord del vaixell Mayflower, a finals de 1620. Del centenar de colons que viatjaven al vaixell, només la meitat van sobreviure al primer hivern. A l'octubre de 1621, els 52 supervivents van celebrar el primer dia d'acció de gràcies amb Massasoit, líder Wampanoag, i un centenar de nadius Pokanoket. La celebració va durar tres dies i va incloure un banquet, en el qual van menjar ànec, gall dindi, i peix (que van ser proporcionats pels colons) i cinc cèrvols, caçats pels nadius. La història dels pelegrins ens ha arribat a través del relat d'alguns dels protagonistes, a Of Plymouth Plantation, el diari de William Bradford escrit entre 1620 i 1647, i Mourt's Relation (1622) d'Edward Winslow; ambdós, governadors de la colònia.
L'acció de gràcies (de germanor) entre nadius i pelegrins és el que s'explica a les escoles. Aquest és el conte endolcit per a la canalla; però el relat original està farcit de guerra, de pactes (segellats amb la icònica pipa de la pau) i d'intrigues polítiques; de malaltia (els dos brots de verola gentilesa dels anglesos que va fer estralls entre els Wampanoag abans de l'arribada dels pelegrins de Plymouth), fam i mort.
The First Thanksgiving, de Jean Leon Gerome Ferris (1863–1930)
Es queixa un periòdic de Barcelona que alguns sabaters d'aquella capital enganyen al públic venent sabates amb soles de cartró en comptes de cuiro. Això ens recorda un cas que va passar aquí a Nova York en temps de la guerra. Lo carrer de Chatham s'assembla una mica a la nostra Tapineria, i en una sabateria de dit carrer hi havia un rètol que deia,
Cavalry boots, very cheap.
Que vol dir, “Botes de cavalleria, molt barates.”
Un home hi entrà, i li agradaren les botes. —Quant valen? —Dos duros: són botes de cavalleria. —No hi fa res; en prendré un parell. Encara que jo no sóc de cavalleria, pensà l'home, bé puc portar-les. Les altres em costen sis duros, i així me n'estalvio quatre.
Com que les sabates que portava feia temps que reien per totes bandes, s'emprovà un parell de botes de cavalleria i se les quedà posades. Pagà i se n'anà molt satisfet de la compra.
Estava plovent a barrals, i al cap de mitja hora tornà l'home a la sabateria en un estat llastimós. Les soles eren de cartró i estaven enganxades amb pastetes, que amb l'aigua s'havien desfet; les soles es quedaren en lo fang i los peus descalços sortien per sota de la canya de les botes. En veure'l, lo sabater exclamà: —Què ha fet ara, home de Déu? —Què he fet? que vostè m'ha estafat. —Però, què ha anat a peu vostè amb aquestes botes? —I és clar que he anat a peu. —Sant cristià! No li he dit que eren botes de cavalleria? Aquestes no serveixen més que per anar a cavall!
Vol III / Nova York, Setembre de 1877 / Núm. 29
Al cel de Nova York, sovint es veuen aeronaus autopropulsades i dirigides, que se sustenten principalment per un gas més lleuger que l'aire, com l'hidrogen o l'heli. Com en aquesta ocasió.
Són pura propaganda. Ben lluny queda el romanticisme d'aquells zepelins; dirigibles rígids i ràpids, de forma allargada i amb una cabina per a transportar-hi persones o càrrega, que solcaven els cels de la ciutat als anys vint i trenta, i per als quals s'havia projectat un "port" (que mai va arribar a bon…) en un dels pisos superiors de l'Empire State Building. Quan hi penso, em ve al cap aquell dibuix satíric de quan es va inaugurar la Casa Milà, La Pedrera, a Barcelona, que la representava amb tot de zepelins encastats a les finestres… si no em traeix la memòria.
Com vaig escriure fa temps…L'antena original de l'Empire State Building va ser dissenyada per a amarrar-hi zepelins i el pis cent-dos disposava d'una plataforma per a l'aterratge d'aquests dirigibles. Tot i això, la idea va ser abandonada, després de diversos intents fallits, a causa dels forts corrents d'aire ascendents produïts per les dimensions de l'edifici.
Si heu pujat a l'Empire State en un dia de tempesta, haureu pogut comprovar l'efecte curiós dels corrents d'aire ascendents en les gotes de pluja.
«Vaig ser potser l'últim espanyol a dir-li adéu al port de Nova York (…) S'ha dit que tots els diners que va guanyar en la presentació de Goyescas els duia en or i que s'havia fet una armilla per a portar-los a sobre. El pes es va convertir en un obstacle perquè els mariners el salvessin. No estic segur de la veracitat dels fets, però si fos així afegiria una nova nota tràgica a la mort d'aquell gran músic.»
Arriba el tren; instants abans que s'obrin les portes, fico la mà a la cartera i en trec un bitllet d'un dòlar. El diposito en la funda que el músic xinès, que toca un instrument de corda, té parada al terra de l'andana de l'estació de 59th Street/Lexington Avenue. Alhora que hi deixo els diners, li desitjo “Have a good night” i li dic que el so que n'extreu “is a beautiful music”. Ell em dóna les gràcies amb un “thank you” i m'explica que l'instrument en qüestió (compost per una petita caixa de ressonància, un mànec i tres cordes, ancorades a les claus d'un claviller) és un “Chinese banjo” o una ”…Chinese guitar”, segons els gustos. Pujo al tren.
El de la foto no és pas el músic que aquest vespre tocava a l'estació / ni l'instrument és exactament el mateix.
No deixa de sorprendre'm la velocitat dels novaiorquesos per aprofitar els nous espais verds públics que s'obren en la jungla d'asfalt. Em recorda la força amb què creixen les males herbes un cop es deixa de conrear un camp.
És una sensació estranya. Passo per davant de l'edifici on vaig viure durant tres anys i mig; les tres finestres del que va ser casa meva són a les fosques. Fa mesos que hi són. Posaria la mà al foc que no hi viu ningú; des del carrer sembla que és vuit.
Aguanto la respiració. El tren triga exactament dos minuts a sortir a la superfície; dos minuts que passem sota les aigües de l'East River, dins d'un túnel, en el trajecte que separa Manhattan de Queens.
No faig plans a llarg termini. A la bústia, hi trobo un sobre sense remitent que conté dues entrades per a un concert, que vaig comprar ara fa setmanes i que tindrà lloc d'aquí a un parell de mesos.
Entre els lectors d'aquest blog, tinc l'honor de poder-hi comptar el gran il·lustrador Oriol Malet; un altre enamorat de Nova York, que treballa habitualment per a les revistes Time Out Barcelona i Benzina, i el diari La Vanguardia; il·lustra llibres, i ha dissenyat, entre d'altres, les portades dels discos Shaman de Triphasic, Mística Domèstica de Roger Mas, i Sol y Sombra de El Chico con la Espina en el Costado. Us recomano d'allò més que feu una volta per la seva pàgina web per tal de copsar tota la creativitat d'aquest magnífic il·lustrador.
Des d'avui, gràcies a l'amabilitat de l'Oriol, una de les capçaleres d'aquest blog és una il·lustració seva de la silueta urbana de Manhattan. Moltes gràcies, amic!
Si agafes els ferrocarrils del PATH, allà a tocar del forat on hi havia les torres bessones —exactament on Santiago Calatrava en farà de les seves, si li ho permeten—, pots creuar de Nova York a Nova Jersey, amb tren, per sota del riu Hudson.
Un cop a Nova Jersey, baixes a Hoboken*, la ciutat que hi ha a l'altra banda de la frontera estatal que passa pel mig del riu; i des de la riba oest (hobokeniana) del Hudson, des del parc del Pier A, tens una panoràmica immillorable de la silueta urbana de Manhattan; que de nit, amb la luminotècnia de la ciutat de línies verticals en la seva màxima esplendor, és especialment espectacular.
*Hoboken, a banda de ser a l'altra banda de la frontera estatal, és el bressol del beisbol (diuen que, el 1846, s'hi va celebrar el primer partit d'aquest esport), i la ciutat on va néixer Frank Sinatra, i grups com ara Yo La Tengo.
¿Puc escriure “El jazz és el so d'una nit de tardor novaiorquesa”, sense que soni pedant i ensucrat a parts iguals? Aquesta nit, quan tornava cap a casa pensava això (que el jazz és la banda sonora perfecta d'una nit de novembre a Nova York) i un grapat de coses més. Absort, com sempre, en els meus pensaments. Als auriculars, el trio del contrabaixista Avishai Cohen; en aquest disc magnífic (editat l'any passat) de nom Gently Disturbed, en què l'acompanyen Shai Maestro al piano i Mark Guiliana a la bateria. Mentre camino, penso que són l'expressió màxima del format de trio, tres peces que funcionen en un engranatge perfecte: melòdic, harmònic i rítmic. El vent a la cara em reviscola. De sobte, tot encaixa; els llums dels cotxes que es dissolen amb la velocitat; les fulles dels arbres acumulades a banda i banda de la vorera, i als embornals; la nit — el jazz — Nova York.
Des de dalt del mirador del pis 86è de l'Empire State Building, o des del Top of the Rock (el mirador del terrat del GE Building, l'antic RCA Building del Rockefeller Center), tens una visió privilegiada de 360 graus de la ciutat. Mires al teu voltant, i t'envaeix la sensació de viure en una jungla d'asfalt, vidre i acer. L'atapeïment d'estructures d'aquesta illa tan densament poblada*, i les seves proporcions, en un tros de terra de menys de 60 quilòmetres quadrats, contribueixen a reforçar encara més aquesta sensació.
Des d'aquí dalt, l'espessor de la jungla d'acer no et deixa entreveure els escassos oasis de verdor. Cap al nord, més enllà de midtown, s'obre la gran extensió de Central Park: 3.4 km2. Des d'aquí dalt també, et preguntes com devia ser l'illa de Manhattan abans de la industrialització i del naixement de la gran urbs actual; quan el navegant anglès Henry Hudson va arribar-hi, el 1609, i s'hi aturà abans d'emprendre la travessa riu amunt (el que anys més tard seria rebatejat en honor seu) a la recerca d'un pas cap a les Índies Orientals.
El projecte Mannahatta pretén recrear aquesta història natural de la ciutat de Nova York, unes quantes hores abans de l'arribada de Henry Hudson i dels primers europeus, ara fa exactament 400 anys. Un projecte de la Wildlife Conservation Society, que ha col·locat en el mapa les valls, els boscos, els camps, els aiguamolls, les platges, les fonts, els estanys i els rierols, i la flora i la fauna, de “l'illa dels molts turons” dels Lenni Lenape.
*Manhattan / Habitants: 1.634.795 (2008) / Superfície: 59.5 km2 / Densitat: 27.491 hab/km2
Barcelona / Habitants: 1.615.908 (2008) / Superfície: 100,39 km2 / Densitat: 16.096 hab/km2
Fa un fred hivernal de tardor novaiorquesa. Per terra hi ha escampats en forma d'octavilles, els milions de dòlars que Michael Bloomberg s'ha gastat en la campanya que s'acaba aquesta nit quan tanquin els col·legis i comenci el recompte dels vots.
Una nit de començaments de novembre, que ens ha dut al Torch Club de la New York University, on una delegació de l'ajuntament de Vilassar de Dalt, ha presentat la Primera Biennal Guastavino.
Al costat de la feina, a quarts de nou del vespre, encara m'aturen per demanar-me el vot per a l'alcalde Mike Bloomberg. Me'ls espolso amb educació, dient-los la veritat, que no sóc resident i que, ergo, no tinc dret de vot.
Mentre algú recompta en un racó de la ciutat, torno cap a casa, amb el fred que em talla la pell de la cara i els auriculars encasquetats a les orelles. Em deixo portar pel riff de guitarra de The Stokes i la veu trencada de Julian Casablancas, que em marca el pas fins al metro. You talk way too much, you talk way too much…
Una rata de dos pams creua la vorera davant meu, d'una bossa d'escombraries a l'altra. Una parella transporten una orquídia en un carro del supermercat. Un home dorm estirat a sobre de la reixa de ventilació del metro, per aprofitar-ne l'escalfor. Un parell de camions de repartiment estan entravessats al carrer seixanta: és la càrrega i descàrrega de Bloomingdale's. Give me some time, I just need a little time; Give me some time, I just need a little time…
Són més enllà de les nou i la boca de metro de la tercera avinguda ja està tancada i em toca anar fins a Lexington. Is this how it ends? Is this how it ends?
Un cop el metro surt a la superfície, veus els llums de l'edifici del Citigroup, a One Court Square, i el nou edifici que estan construint a tocar de les vies, que de nit sembla cobert per un vestit de gasa vaporosa il·luminat amb una llum tènue de color rosa. I a la megafonia del tren, se succeeixen les estacions: this is 39th avenue; this is 36th avenue; this is Broadway; this is 30th avenue…
Avui és election day als Estats Units. Com cada any, el dimarts després del primer dilluns del mes de novembre, toca anar a votar i, enguany, entre altres eleccions, es tria l'alcalde de Nova York.
Sembla mentida que ja hagi passat un any d'aquella nit històrica del 4 de novembre de 2008,Són les quatre del matí i acabo de tornar de Harlem. Hi hem anat a celebrar la nit, a acabar-la de la millor manera possible, amb blues en directe acompanyat de somriures i d'abraçades al St Nicks Pub, de St Nicholas Avenue amb el carrer 149. L'ambient era de festa, de complicitat entre desconeguts que sabíem que estàvem vivint un moment especial. Ara comença el més difícil, però tampoc ha estat gens fàcil arribar fins aquí.
Fa un any: YES, HE DID IT!!! i Harlem Nocturne.
Avui hem canviat l'hora d'aquest racó de món. A les dues de la matinada tornava a ser la una i, malgrat això, els corredors de la Marató d'enguany han sortit ben puntuals del pont de Verrazano-Narrows, que comunica els boroughs d'Staten Island i de Brooklyn. A la sortida, els han acompanyat quatre gotes de pluja i el mateix cel encapotat del dia d'ahir; l'últim d'octubre.
Dissabte a la nit, els llums de l'Empire State Building, d'un carabassa Halloween, presidien la ciutat. La parade cercavila de la sisena avinguda, al West Village, va durar el que va trigar la pluja a fer acte de presència. El paraigua era el complement en comú de vampirs, morts vivents i infermeres calentes. Almenys aquest cop, tot i la pluja, les temperatures (inusualment altes per l'època de l'any) no van passar factura a les portadores de disfresses curtes, escotades i picants que, cada cop més en la nit de Halloween, desbanquen les monstruoses.
